Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Lliçons polítiques cap al 9N
05/11/2014 Carles Castellanos
A hores d’ara tothom sap que la data del 9 de novembre serà un dia important políticament perquè concentra una part creixent de la voluntat i la consciència del poble català. Però la seva importància, a la meva manera de veure, va més enllà encara, a causa de les lliçons polítiques que ja ens ha donat fins avui el camí cap al 9N.

Tot mantenint la importància de la unitat de fons del moviment polític democràtic i popular d’emancipació nacional endegat al llarg dels darrers temps el que voldria assenyalar en aquest breu escrit és que la conjuntura del 9N, tot i la seva aparent innocència i innocuïtat, ha anat deixant al descobert d’una manera força crua diferents posicions que, al voltant del procés d’independència de Catalunya, havien anat fent la viu-viu mig disfressades entre la multitud. Ara han quedat més en evidència. Això vol dir que, sigui quin sigui el desenllaç del 9N, aquesta fita temporal ja ha tingut un efecte profilàctic al si del moviment per la independència avui existent.

Les lliçons principals

1.La primera evidència ha estat la inconsistència de les posicions preconitzades per l’àrea sociovergent amb la seva pseudoteoria de “la indepèndencia legal dins Espanya”, una veritable contradicció en els termes.

2. La segona evidència han estat les contradiccions de l’anomenada tercera via que s’ha manifestat fins i tot amb posicions indecises, fins al darrer moment, fins i tot a l’hora de decidir-se per a anar a votar, o no anar a votar.

3. La tercera evidència, tercera però no pas menor, han estat les contradiccions del sector postmodern (apolític, esteticista i autocomplaent) de l’esquerra independentista.

Davant d’aquestes posicions, la CUP i l’esquerra independentista política han mostrat, en canvi, una important capacitat operativa aprofitant l’oportunitat del moment per a fer avançar la consciència política del poble català, un aspecte que considerem que cal valorar com a fonamental.

Ho explicarem amb una mica més de detall:

1. L’abandó unilateral, pel govern de CiU, de la Consulta pactada amb diverses forces polítiques ha mostrat de manera molt clara la inanitat de la línia política ideada pel sector sociovergent per a aprofitar-se del moviment independentista tot mantenint al poder de la societat catalana els mateixos sectors socials i polítics de sempre. Aquest sobiranisme lampedusià - com ha estat anomenat -, que s’ha fonamentat i es fonamenta en una línia d’acció que es pot resumir amb l’eslogan de “la independència però sempre que sigui amb el permís de l’Estat espanyol” no ha pogut resisistir ni mitja confrontació ja que va recular abans fins i tot de fer-se efectiva cap anul•lació del Decret de convocatòria de la consulta. Però aquesta operació lampedusiana que no s’ha acabat i que es voldria coronar amb unes eleccions anomenades plebiscitàries i amb una llista conjunta que impedís passar de manera clara pel veredicte de l’opinió popular, està portant a la pèrdua de força dels sectors conservadors dins el procés cap a la independència i decantant l’hegemonia cap a l’independentisme d’esquerra. La conducció legalista més o menys conseqüent del “procés participatiu” endegat unilateralment sembla que no modificarà aquesta percepció global. La sociovergència manté però encara la seva importància relativa per mitjà del seu control de la informació mediàtica i els esforços de manipulació en les cúpules de diferents plataformes de l’independentisme popular. L’anàlisi dels grans corrents del moment ens mostra, però, un descens important de la seva hegemonia. Després del 9N entrarem, doncs, en un nou escenari amb una tendència clara a la modificació de les correlacions de forces.

2. La tercera via es resisteix a morir. I havent aconseguit col·locar la pregunta “sí-no” intentarà aprofitar aquesta escletxa per a revifar l’espanyolisme que s’ha criat al nostre país sobretot a partir del règim franquista i de les diferents ideologies que aquell pòsit primigeni va anar segregant, com el conegut “soleturisme”, forma encoberta de lerrouxisme que afecta diferents àmbits desclassats de la nostra societat. En aquest cas no sols ha estat ICV qui ha ensenyat la poteta sinó que també que s’han mostrat a la llum els posicionaments nebulosos de Podemos i d’altres plataformes que estan temptades a fer de la manipulació dels continguts socials una mena de “darrera trinxera” de l’espanyolisme. Tot i que aquests sectors van quedant en evidència, el seu possible paper de contrafort davant l’avanç de l’independentisme d’esquerra (que horroritza les nostres classes dominants), els fa establir llaços fàcils de col•laboració amb sectors de la sociovergència i els fa trobar també una certa condescendència – desproporcionada - als mitjans de comunicació.

3. No diré noms perquè la meva pretensió no és combatre persones sinó confrontar idees. El sector postmodern, i tancat en ell mateix, de l’esquerra independentista, ha mostrat, per la seva banda, la seva feblesa ideològica i les seves contradiccions manifestant la seva alegria davant un suposat fracàs del 9N, perquè els fa semblar que a partir del 9N ja no hi haurà necessitat d’impulsar cap línia de treball de tipus tàctic i podran tornar a agitar els seus mantres i a giravoltar en la seva política agitatòria d’autoconsum.

L’error d’aquesta tendència ideològica és fonamental ja que es basa en una concepció doctrinària de la ideologia, segons la qual la consciència política popular s’ha de modificar a cop d’adoctrinament d’uns principis genèrics que caldria tan sols anar repetint. Negant la tesi fonamental del pensament materialista dialèctic que estableix que la consciència política es desenvolupa entre les classes populars a partir de la confrontació amb el poder dominant, no han entès res de tot el procés que s’ha desenvolupat fins avui, ni del que pot venir. Negant també la possibilitat teòrica d’una ruptura democràtica per la independència s’han oposat repetidament a intervenir en els moviments polítics de masses que anaven sorgint (PDD, ANC etc.) confonent les posicions de les cúpules amb els sentiments i les posicions de les bases populars.

Segons aquests sectors apolítics ara el que cal és no fer res políticament fins que tots els Països Catalans estiguin alhora madurs per a aconseguir conjuntament la independència i el socialisme. Per això sempre han anat a remolc i desorientats en un procés “que no era el seu”. Una fórmula molt apta per a pulsions autoconsumistes i autocomplaents pròpies de sectors socials desarrelats i “líquids”, víctimes fàcils de les desviacions esquerranistes i de diferents manifestacions del soleturisme.

L’independentisme d’esquerra ha alçat el puny

El camí cap al 9N ha mostrat, d’altra banda, la força de la línia correcta que ha estat el treball continuat per a fer avançar la consciència política popular a través de propostes com l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i tota la tasca desenvolupada al Principat per a traslladar l’hegemonia del moviment independentista cap a l’esquerra. Així, podem resumir, que al llarg d’aquest procés previ al 9N, la CUP ha aparegut com l’organització que ha connectat més directament amb el sentiment popular a partir de la seva capacitat d’intervenció tàctica. I també des del sector més polític de la CUP i de l’independentisme d’esquerra s’ha sabut promoure un veritable moviment de masses a través de la plataforma Esquerres pel SÍ-SÍ, de la Xarxa Referèndum 9N i de diferents iniciatives de participació popular.

Una part molt important de tota aquesta capacitat de maduració política està confluint en una iniciativa feta pública recentment sota el lema de “Per la Independència. Ni un pas enrere”. L’independentisme d’esquerra ha alçat el puny, doncs, i en surt reforçat i més ben situat per a anar guanyant l’hegemonia política al si de l’independentisme de masses, situació que ha de permetre emprendre amb l’orientació adequada les tasques de la ruptura independentista i la construcció de la República Catalana Independent que obri les portes a una democràcia participativa, política, econòmica i social al servei de les classes populars. El camí cap al socialisme anirà prenent força al llarg del camí cap a la independència com a conseqüència natural de les forces socials que n’aniran assumint el protagonisme. Diumenge votarem per la República Catalana Independent i continuarem treballant perquè els esforços de tots aquests anys tinguin un resultat positiu per a la vida quotidiana (política, econòmica i social) de milions de persones als Països Catalans.

Carles Castellanos

(*) http://www.niunpasenrere.cat

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid