La conjuntura actual, fortament condicionada per una crisi extrema del sistema capitalista i per les seqüeles polítiques generades pel desafiament ciutadà i democràtic a l’estat espanyol que va suposar el 9N, ha posat en primera línia de l’agenda política diferents escenaris autoanomenats “de ruptura” i/o de “confluència”. Aquests nous escenaris, des de la òptica de l’esquerra transformadora i revolucionària, haurien de posar necessàriament sobre la taula les bases per superar la triple crisi que patim el poble català: democràtica, social i nacional.
La ruptura real, com a proposta política, no és un bolet que apareix del no res precisament ara, a pocs mesos vista d’unes eleccions municipals o d’uns més que probables comicis anticipats al Parlament de Catalunya. La ruptura va més enllà d’aprofitar el context actual, amb una situació social extrema i un sistema capitalista cada cop més qüestionat, per intentar bastir llistes, candidatures i confluències forçades de sigles i gaudir de la possibilitat (en alguns casos ben real) d’ocupar quotes de poder o cadires en les institucions. La ruptura no depèn nomes d’arribar, sinó de que farem un cop allà. No hi pot haver ruptura sinó es trenca definitivament amb l’actual manera d’exercir el poder i amb la submissió de la classe política als poders fàctics i als interessos de partit, dirigits gairebé sempre des de dalt amb mà de ferro. La ruptura, per definició, ha de suposar necessàriament una alternativa a l’actual model polític, social, econòmic i cultural, heretat i transaccionat directament amb el règim feixista que ens precedeix. El trencament amb aquest règim ha d’esdevenir un element superador de l’estat de les autonomies i de la manca de sobirania popular que se’n deriva. En aquest sentit, tot i que no és l’únic, un dels primers escenaris que tenim a la vista és la culminació de la ruptura democràtica amb l’estat espanyol, evidenciat amb l’immens acte de desobediència del passat 9N.
Per impulsar realment una alternativa de ruptura és imprescindible una transformació radical de les institucions per posar-les al servei de la gent i de les lluites populars. Una mera quota de representació als ajuntaments o als parlaments no garanteix per sí mateixa cap canvi si no va acompanyada d’una proposta àmplia que tingui en compte la participació directa dels moviments socials, els quals han de ser forçosament un element permanent de contrapoder popular a la política institucional,
