El inici de la campanya d’internacionalització del procés independentista que ha impulsat l’ANC ha posat de nou sobre la taula el debat sobre el fons i la forma.
La proposta d‘aquesta campanya en qüestió ja fou llençada , com aquell qui no vol la cosa, durant el transcurs de la darrera assemblea general de l’ANC a Tarragona, el passat 5 d’abril. Allà, apart d’informar de tot un seguit de decisions ja preses a priori sense que les bases de l’organització poguéssim ni tan sols participar-hi massa -o gens-, es va exposar també que aquest estiu es realitzarien un seguit de mosaics gegants amb les cares de diferents “líders” mundials per tal d’internacionalitzar el dret a decidir del poble català.
Uns mesos després, sense cap mena de debat obert a les assemblees territorials, arriba la consigna de tirar endavant la proposta. Així al llarg dels mesos d’estiu es desplegaran, en accions descentralitzades arreu de Catalunya, una desena de lones gegants adreçades a Barack Obama, Jean Claude Juncker i Martin Schulz, Angela Merkel, François Hollande, David Cameron, Matteo Renzi, Ban Ki Moon, Dilma Roussef, Papa Francesc i Fredik Reinfeldt.
Donar a conèixer la voluntat de qualsevol poble del mon de decidir el seu futur polític i difondre el dret a l’autodeterminació és una acció de normalitat democràtica gens qüestionable. Ara bé, el que si cal qüestionar és si el que ens plantegem és cercar un possible aval internacional a qualsevol preu o si bé comencem a bastir els valors de la nova república catalana, compromesa i solidaria amb els pobles del món.
Aquest component de solidaritat internacionalista és precisament el que la proposta imposada per la direcció l’ANC no ha tingut en compte quan s’ha emmirallat exclusivament en l’ordre mundial pre-establert, tot interpel·lant personatges amb un currículum pèssim pel que fa al respecte als drets dels pobles i als criteris d’igualtat i justícia social. Sens dubte no estem llençant el missatge adequat ni al mon ni a nosaltres mateixos, ja que els valors que defensen aquest ‘’mandataris’’ no son ni de lluny el que es traspua de la mobilització popular que guia el procés independentista i ens ha portat fins al punt on ens trobem ara.
A més això és especialment preocupant perquè, el meu parer, xoca amb el tarannà constructiu i la feina de moltes assemblees territorials o comarcals, on els militants de base de l’ANC cerquen incansablement complicitats amb la societat civil a través de campanyes com ‘el País que Volem’’, per definir de manera oberta i integradora com ha de ser aquesta nova república catalana que volem construir. La nova república ha de ser un exemple de solidaritat vers la resta de pobles del mon i la seva gent, en especial els que pateixen l’opressió dels estats imperialistes o els que estan ofegats per les politiques neoliberals que ens imposen els grans mercats.
Tot i així, malgrat les decepcions acumulades amb les constants imposicions de la direcció de l’ANC , cal treballar de les assemblees territorials i reforçar, mitjançant el debat i arguments sòlids, la massa social critica que consolidi la ruptura democràtica amb l’estat espanyol i iniciar un procés constituent on, entre moltes altres coses, els catalans i catalanes podem decidir sobre el nostre paper al mon, que al meu parer, dista molt de ala que esta projectant la direcció de l’ANC.
Crec que cal ser extremadament crític amb les postures imposades per la direcció de l’ANC i les seves actituds autoritàries i poc democràtiques, però també extremadament proactiu i constructiu per valorar i reforçar la feina diària que milers de militants fan a peu de carrer per bastir una base social amplia i diversa que permeti plantejar que aquesta independència ha de servir per canviar moltes coses. Si nosaltres no ho fem els que ja els hi va be tal com estan les coses segur que no ho faran.
