-Hores d'ara és clar que el tema de les pensions, el futur de les pensions, és un dels pilars del discurs de la por. No és casual que la Sra Camacho es passi més temps a les llars de jubilats que a casa seva, constato. Hi ha però un segon pilar important, el de les empreses marxant d'una Catalunya independent, això és el que s'ha constatat a llocs com la Seat a Martorell, l'argument contrari a l'estat propi va ser aquest, cal tenir-ho en compte. Com deia Fuster la por engendra els monstres que necessita, cal evitar que el discurs de la por s'instal·li en el cervell i el cor d'aquells que dubten.
- L'esquerra espanyola ha de prendre una decisió important, Espanya, com tot projecte nacional, és fruit d'un procés històric, no parlem de natura, parlem d'història i de política. Al final les nacions no “existeixen”, es fan i es desfan com deia aquell, el que sí existeix és la voluntat nacional i la consciència nacional, parlem doncs de contingències, de construccions socials. Des d'aquest punt de vista Espanya és el gran projecte històric de l'oligarquia espanyola (També hi ha catalans en aquesta oligarquia) i és un projecte que hores d'ara ha fracassat. El procés sobiranista a Catalunya n'és el certificat de defunció. I davant d'això l'esquerra espanyola pot fer dues coses: O fa una lectura de classe i aprofita l'afebliment de l'oligarquia espanyola, i això vol dir recolzar el procés sobiranista. O fa d'escolà d'amén de l'oligarquia, i segueix enquistada en la segona restauració borbònica (La primera Cànovas/Sagasta la segona PP/PSOE és a dir PPOE, dues cares de la mateixa moneda, a nivell sindical el mateix podem dir amb UGT/CCOO) Això és un plantejament d'esquerres? No, però fa bullir l'olla... durant quan de temps?
- Contràriament al que sovint es diu “la casta” no existeix, i és precisament això el que ha permès el desenvolupament del model polític i institucional de la transició. Dèiem als setanta que la transició havia “reforçat el bloc històric dominant” (Sona feixuc ara). La casta és inamovible, tancada, sense ascensor social. El model de la transició és el contrari. Ha estat capaç de fer conviure les antigues oligarquies amb les grans famílies del franquisme (No sempre coincidents) i amb aquells que van fer el pas de l'oposició al franquisme a l'administració del pacte de la transició. El cas targetes negres de Bankia n'és un clar exemple. A Catalunya estem en condicions de fer una veritable ruptura democràtica, una revolta democràtica. I això és molt important des d'un punt de vista d'esquerres, per nosaltres i també per la resta de l'estat, no ja pels partits, sindicats i intel·lectuals orgànics (deuen estar fent la migdiada), pels treballadors i treballadores, per aquells que malviuen i pateixen per arribar a final de mes mentre no poden pagar la hipoteca a Bankia.
I mentrestant avui dia 12 d'octubre a Barcelona l'extrema dreta i a Madrid la cabra i Paquito el Chocolatero. Al final és una qüestió de salut mental.
