Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ara ja és permès revisar la Transició?
03/05/2014 Carles Sastre

Per Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC

[Aquest artícle correspon al pròleg de les memòries Al cap dels anys. Militància, presó i exili 1970-1998 d’Àlvar Valls publicades recentment.]

 

Deia aquell que hi ha amics, coneguts i saludats. I entre els amics hi ha aquells amb qui tens un tracte habitual i aquells altres amb qui pràcticament no tractes però que estàs segur que hi són quan calen. L’Àlvar és d’aquests darrers. En definitiva, som companys d’armes i de presó, i aquest solc el temps té el detall de no esborrar-lo.

Vam formar part d’un grup de gent que ho va donar tot per la causa, que va posar tota la carn a la graella sense reserves ni condicions ni demanar res a canvi. Són coses que ara no s’estilen, però a nosaltres ens van criar políticament així. Estem en temps líquids venint i parlant de temps sòlids, i a certes edats (parlo per mi) això no s’acaba de pair, i a més fa de mal explicar i que s’entengui.

Que ningú no es pensi que l’experiència d’allò que s’anomena EPOCA és un cos estrany, aliè, sense antecedents històrics. Recordem el Complot de Garraf (1925), ORMICA (1926), Prats de Molló (1926), Palestra (1930), el Sis d’Octubre de 1934, l’Escola de Guerra de la Generalitat republicana, la resistència antifranquista... amb tots els clarobscurs i mancances que es vulguin. No he pretès ser exhaustiu, només il·lustratiu; la generació espontània en política no existeix.

Hi ha un cert fil conductor que s’evidencia sobretot amb la participació directa o indirecta d’homes i dones que van fer la guerra dels tres anys (1936-1939) i van formar part del Front Nacional de Catalunya en la resistència antifranquista. M’agradaria fer esment al paper d’antics estudiants de l’Escola Industrial de Barcelona que després van passar per l’Escola de Guerra, van estudiar artilleria i posteriorment es van afiliar al Front Nacional de Catalunya, com és el cas de Jaume Martínez Vendrell, entre d’altres. Crec que el grup del qual jo formava part amb l’Àlvar i d’altres n’érem els hereus, passant pel filtre de les revolucions antiimperialistes dels anys seixantes i setantes.

Es diu que la història l’escriuen els guanyadors. Tenim el costum de reescriure la història en funció dels interessos i les interpretacions políticament correctes del moment. Això ens porta indefugiblement a oblits deliberats, i obres com la de l’Àlvar en són un bon antídot, ajuden a tenir una visió més ajustada de la realitat. Això també s’inscriu en la memòria històrica.

La Transició no va ser una bassa d’oli en la qual es van fer unes manifestacions i com per art de màgia va venir la democràcia, que estava esperant a la porta. Va ser un procés complex ple de coaccions. Es parlava contínuament dels «poders fàctics», és a dir, dels qui manen. En definitiva, es van quedar els mateixos després de passar per la tintoreria, de la camisa blava a la blanca. I sobretot va ser un procés ple de renúncies.

Si preguntem quins eren els punts de l’Assemblea de Catalunya, se’ns dirà: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. La llibertat és una mena d’ésser immaterial, intangible, inconcret, que podem emmotllar en funció dels interessos; això sí, és capaç d’inflamar els cors, cosa que ja té mèrit.

De l’estatut d’autonomia, què en podem dir a aquestes altures? Tothom té clar que és una proposta absolutament superada per la dinàmica històrica.

Queda el tema de l’amnistia. Suposo que l’opinió generalitzada és que l’amnistia del 1977 va ser el pas de pàgina de la dictadura a la democràcia, i que va ser una fita políticament important, una reivindicació bàsica. Doncs bé, podem afirmar, i en sabem alguna cosa, que no hi ha cap cas d’aplicació concreta de l’amnistia del 1977. En un primer moment se’ns va denegar, ja que en els escorcolls no van trobar cap màquina d’imprimir, i si no hi ha màquina no hi ha intencionalitat política. I en un segon moment també es va denegar perquè el que reivindicàvem era la independència i no l’estatut d’autonomia, i per tant no acomplíem els cànons democràtics al ús. El surrealisme de les decisions de l’Audiència Nacional (hereva del Tribunal de Orden Público franquista) ve de lluny. Al final ha quedat clar que l’amnistia del 1977 només va servir per a autoenganyar-nos (com si no n’hi hagués prou amb el que els altres ens enganyen) i per a convertir-se en llei de punt final del franquisme. No podem portar al franquisme als tribunals, ja que es va autoamnistiar amb una amnistia que tot feia pensar que era per als antifranquistes. Del surrealisme a l’esperpent.

Totes aquestes reflexions ens haurien d’ajudar en contextos com l’actual, per allò de no repetir errors. Darrerament sento parlar de recuperar l’esperit de l’Assemblea de Catalunya i algun dels senyals d’alerta se m’encén. Diuen que l’home és l’únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra; no m’agradaria que això també valgués per als pobles. Si cal referir-se a experiències del passat, fem-ho amb un cert coneixement de causa i no ens quedem amb els tòpics del políticament correcte. Les frivolitats a l’hora de prendre decisions importants surten molt cares.

El mite de la Transició té els peus de fang. La Transició té un important dèficit democràtic que ha portat al descrèdit de la política, dels polítics i de les institucions, mentre les elits extractives i incompetents segueixen campant. Cal reinterpretar la Transició per adonar-nos que no és coherent defensar formalment els drets de les persones i al mateix temps negar el dret de vot en funció d’unes regles de joc obsoletes. La dessacralització d’una constitució votada per ciutadans la majoria dels quals avui no són entre nosaltres —algú en diu la constitució dels morts— exigeix fer una anàlisi de context del per què no va ser una constitució de tots, un acte de «llibertat», i sí va ser una constitució fruit de l’amenaça i de les renúncies (A voltes el límit entre prudència i covardia és molt difús.) Qüestionant la transició es qüestiona l’arrel mateixa de l’ordenament constitucional.

Al final, la manca de voluntat democràtica d’Espanya a aquestes altures —2014— ens fa pensar que la Transició va ser una aixecada de camisa. Suposo que això ara ja es pot dir sense que ningú t’assenyali amb el dit ni et titllin de radical.

Penso que tenir raó abans d’hora també és una manera d’equivocar-se. El que cada vegada tinc menys clar és si ser independentista als setanta era ser-ho abans d’hora i hem estat perdent el temps i les energies. Sort que això s’acaba.

 

* Carles Sastre va ser militant del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els primers anys 70 i posteriorment de l’organització militar EPOCA i de Terra Lliure

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid