La compareixença de Jordi Pujol expresident de la Generalitat de Catalunya al Parlament ha estat l’escenificació eloqüent de la fi de tota una època i de tota una manera de fer política. L’antic representant màxim de Catalunya no va contestar cap pregunta i, finalment, es va permetre encara de fer una escena d’amonestació general que feia vergonya de veure i que el va acabar d’enfonsar del tot. No va aprofitar l’ocasió per a intentar dignificar-se. Va fer – com es diu – la fi d’en Cagaelàstics.
Des d’un punt de vista general, podem dir que ahir el pujolisme va fer, amb aquesta compareixença, el seu cant del cigne. Va ser un crit dissonant i ben poc elegant, coherent amb el paper sòrdid i estrident que han fet Pujol i els seus seguidors, envers el poble català. Haurà d’acabar de morir tot rastre de pujolisme, del seu espanyolisme servil, la seva insensibilitat davant l’opressió social i la seva permissivitat davant l’abús de poder i la corrupció etc., perquè pugui néixer amb plenitud l’independentisme, alliberat de les rèmores del passat, perquè puguem crear un país millor, amb llibertat i transparència i construït damunt els interessos populars.
