La confessió de Jordi Pujol sobre la gestió irregular dels diners familiars ha estat un cop dur per a tots aquells qui havien posat totes les seves esperances en una direcció estrictament institucional i burgesa del procés independentista. Que era una contradicció en els termes, perquè és un fet sabut que una ruptura de tipus independentista és impossible sense una forta implicació de les classes populars.
El cas Pujol afebleix el partit actualment al govern de la Generalitat però no hauria de disminuir el suport al procés, si no és que es posen obstacles artificials al normal decantament del suport polític cap a les formacions independentistes més representatives dels sectors populars. Vet aquí una primera evidència del que ha estat un dels errors d’anàlisi més sonats de l’independentisme històric, la tesi d’un Front Patriòtic dirigit per la burgesia que alguns conspicus neo-sobiranistes sociovergents s’han estat esforçant per construir compulsivament al llarg dels darrers mesos. Ningú dels qui avui treballa honestament i seriosament per la independència no ha de tenir cap raó per a estar desencantat. Sorprès i irritat potser sí, però no desencantat.
