El lema de “guerra a la guerra” va començar a ser emprat al segle XIX, per oposar-se al terrible conflicte franco-prussià. Després aquest lema va prendre força durant la Gran Guerra (de la qual el 2014 farà el centenari), el conflicte entre exèrcits convencionals i estats considerat com el més sagnant de la història.
L'expressió va ser emprada per Tolstoi per defensar la pau, per Ramón de Campoamor, per Rafael Alberti, i a casa nostra per Joan Salvat-Papasseit, al poema “Cançó futura.” Són incomptables els escriptors i artistes que han fixat aquest concepte que sintetitza la confrontació amb la guerra, que no és sinó la lluita per la pau. I aquesta expressió ha donat nom a llibres, publicacions, exposicions i obres d’art. No en va la guerra entre els estat capitalistes havia estat la xacra més cruenta que patiren els pobles del món en la pròpia carn.
El poble català compta amb una llarga tradició d’oposició als grans conflictes bèl·lics internacionals. Durant els darrers anys del segle XIX els carrers de Barcelona van ser capdavanters en grans manifestacions i manifestos contra la guerra. Moltes dècades abans que als Estats Units creixés un fort moviment d’oposició a la "intervenció" al Vietnam a casa nostra ja comptàvem amb nombrosos exemples de revoltes contra les quintes i de solidaritat amb els pobles que van ser víctimes dels exèrcits ocupants (Irlanda, Cuba, República Francesa, Polònia...). La mal anomenada Setmana Tràgica va ser un bon exponent de l’oposició dels treballadors i les treballadores catalans a l’enviament dels reclutes a fer de carn de canó o de criminals en nom d’Espanya al Rif.
Deu anys després de la invasió de l’Irak, que com bé sap tothom va mobilitzar extraordinàriament la població catalana contra la guerra, sembla que en aquest moment que s’anuncia una intervenció (eufemisme d’agressió) militar a Síria comptades persones tinguin present aquest ADN antibel·licista català. És clar que les imatges reiterades dels bombardejos atribuïts a Bachar Al-Asad no ajuden.
Però més enllà de la difícil comprensió del laberint Sirià i de la complexitat d’interessos estratègics que amaga, em sobta la despreocupació i l’evasió davant d’un conflicte de desenllaç imprevisible com el que s’anuncia, com ja va passar durant la invasió de Líbia. Una situació davant de la qual només disposem de la sortida de fer la guerra a la guerra.
La qüestió de “la defensa” entesa com la defensa dels interessos com a poble i com a classe no són coses per dir-les amb el lliri a la mà. Per això m’ha vingut al cap el Manifest de Pau i Treva que va aparèixer el gener passat, que té “l’objectiu de concretar propostes viables que permetin una política de pau i seguretat humana” per a la futura República independent. Per desgràcia, no hem vist encara un posicionament d’aquest col·lectiu davant una guerra imperialista a gran escala que apareix com inevitable.
I em preocupa el contingut vacu d’aquest manifest quan es diu que “Garantir la defensa de les persones i del país no presuposa necessàriament estructures pròpies de segles passats. Seria un greu error vincular la seguretat a la creació d’un nou d’exèrcit”, una proposta que pressuposa que els nostres interessos col·lectius (la nostra seguretat) en un Estat català independent dependrien dels grans estats militaritzats i dels seus interessos. Una sopa que ja hem tastat.
En aquest sentit em sento més pròxima a les crítiques que des de la Fundació Randa-Xirinacs es van fer al Manifest de Pau i Treva i que recordaven que Lluís M. Xirinacs repetia sovint una frase atribuïda a Gandhi: “m’estimo més un violent valent que un no-violent covard.” Si fa no fa el “Guerra a la guerra.”
