La darrera atzagaiada de la intel·lectualitat criptoautonomista és la proposta d’una mena de fugida pactada i vergonyant per al procés català cap a la Independència.
Segons les tesis sociovergents actualitzades el que cal preparar ara no és una ruptura democràtica com succeeix arreu del món quan es guanya la independència, sinó “un divorci pactat i ordenat”. Sembla, doncs, que la qüestió fonamental ja no hauria de ser que el poble català pugui organitzar-se de manera independent i democràtica, sinó que la distribució de poders, privilegis i prebendes de les burocràcies polítiques i les elits socials de Madrid i de Barcelona sigui ben “pactada i ordenada” de manera que permeti “repartir-se el pastís” amb el mínim canvi social.
El que no saben, o no volen saber, però, és que no n’hi ha de pastís per a repartir. Si hi afegim que la gran preocupació d’aquests “pensadors” sobre la situació actual és “la pau social” i no pas “la justícia social” i amenacen amb la repressió “amb la màxima contundència” tot exhibint els fantasmes d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, ja tenim servit el nou plat enganyós del sobiranisme conservador. Se l’hauran de menjar amb patates.
