Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La democràcia en l’independentisme
15/08/2013 Carles Castellanos

La qüestió de la democràcia en la pràctica política de l’independentisme s’ha banalitzat pel fet que es considera un factor inherent a un procés que es defineix com una ruptura democràtica. Això podria ser cert a grans trets però no ho és tant si s’analitzen les experiències concretes i les ideologies que acompanyen el present i l’esdevenir del nostre moviment; i que posen en evidència les dificultats per a una comprensió clara de quin és el paper que hi té a veure la democràcia en tot el procés.

L’independentisme actual, que s’ha desenvolupat de manera extraordinària els darrers anys sobretot al Principat de Catalunya, es mou entre diferents concepcions de la pràctica democràtica: La militància sorgida del moviment associatiu popular parteix d’una concepció participativa de la democràcia i ha estat justament aqueixa concepció la que ha fet possible el desplegament efectiu de les grans iniciatives populars de masses [1]. D’altra banda, cal tenir en compte que també han anat confluint a l’independentisme nombroses persones sense una veritable experiència democràtica participativa prèvia i que tendeixen aleshores a reflectir en el nostre moviment unes altres pràctiques que no afavoreixen de la mateixa manera la participació. Entendre les raons d’aquestes concepcions ens pot ajudar a establir unes línies de treball que permetin de superar tot un seguit de mancances que podrien posar en perill el procés d’avanç cap a la Independència, un procés que demana tota l’empenta necessària sorgida de la participació popular.

 

El model empresarial i el model de partit convencional

Aquesta doble adscripció d’origen, d’una part poc nombrosa però influent de la militància de l’independentisme i del sobiranisme actuals, produeix unes formes d’actuació que poden ser considerades peculiars, observades des dels ulls de les experiències democràtiques habituals en la vida associativa. D’una banda, existeixen alguns membres del sobiranisme recent que no parteixen de gaires més experiències de la vida social que les que tenen lloc en el món de l’empresa, i traslladen així erròniament a la pràctica política quotidiana els rígids esquemes autoritaris propis de la jerarquia establerta avui en el món laboral: un amo que mana i un servidor que executa. Els òrgans de direcció són concebuts aleshores per alguns de manera que podríem qualificar de despòtica, és a dir, sense deixar lloc a escoltar les veus dels “subordinats” i encara menys deixar-los decidir sobre tot allò que els afecta.

I d’altra banda, tenim la persona formada (deformada, més aviat) en la pràctica política dels partits convencionals i d’algunes institucions (principalment autonòmiques i municipals). Les bases d’aquesta concepció són, com és sabut, les de  “la democràcia delegada”, acompanyades, a més, d’unes certes dosis de despotisme i elitisme. En aquesta concepció el dirigent és no sols, com en el model empresarial, l’autoritat suprema, sinó l’únic estament considerat capacitat per a elaborar propostes polítiques. Les altres propostes sorgides de la base són vistes com una interferència en el que és a la pràctica l’única “línia de comandament” considerada acceptable. La democràcia es limita, així, com succeeix en la vida política convencional, al simple procés electoral. Un cop aconseguit el càrrec, la disposició jeràrquica esdevé absolutament vertical [2].

És difícil de fer variar aquests vicis perquè responen a pràctiques força arrelades en les persones que els tenen assumits. La sola cosa que s’hi pot fer és exposar les conseqüències que aquestes concepcions poden comportar per al procés independentista.

 

Conseqüències de les ideologies en les pràctiques “semi-democràtiques”

La pràctica lligada a la política convencional està, a més, arrelada en unes premisses ideològiques que reforcen les mancances democràtiques. El règim de l’Espanya de les Autonomies, continuador del franquisme en més d’un aspecte, ha fet possible la proliferació de diferents vicis derivats d’una concepció escassament democràtica de les relacions polítiques i socials: la llarga pràctica autonomista durant diversos decennis ha creat una mena de polític avesat a acceptar diferents formes de subordinació al poders estatals i que acostuma a confondre l’acció política amb l’escenificació de diferents formes graduals de concessió a les exigències de les ideologies dominants. Fer política és, per a alguns, tenir la curiosa habilitat de cedir un cop rere l’altre. I també es tracta d’un individu inclinat a acceptar com a tolerables diferents formes d’amiguisme i de corrupció, especialment si és “de baixa intensitat”.

La política s’entén, en aquestes latituds que descrivim, com un  instrument per a mantenir-se en el poder i per a aquest objectiu qualsevol forma de manipulació és necessària i comprensible: així els aliats “es compren” per mitjà de favors o falses promeses de diferent ordre (si no ho són en la gestió econòmica directa, pot ser per mitjà de facilitar diferents càrrecs que poden satisfer la vanitat d’alguns o donar facilitats a diferents situacions de favor per a negocis particulars etc.). Tot plegat no és res de nou. No és altra cosa que el motor mateix de la política dominant avui que és contraposada, com hem assenyalat, a la democràcia pròpia del moviment associatiu popular.

Les conseqüències d’aquestes maneres de concebre la dinàmica de funcionament per al futur del procés d’avanç cap a la independència, poden ser greus. Les ideologies “semi-democràtiques” tendeixen a prefigurar una pràctica política segons unes característiques limitadores, com les següents:

- El respecte sagrat a legalitat (espanyola).

- L’obsessió pel control institucional de procés.

- La tendència a destruir la pluralitat social i política.

 

 En el moment actual, previ a la ruptura institucional necessària per a l’avanç cap a la Independència, l’obsessió que es manté des d’aquests posicionaments ideològics, perquè es realitzin els passos necessaris dins la legalitat espanyola, pot portar al fracàs o a la desviació del procés. Pensar, per exemple, que una Consulta no es pot portar a terme si no és “del tot legal” pot induir a recomanar la realització del Referèndum a nivell de tot l’Estat espanyol, eventualitat que, com hem comentat en d’altres articles, ens pot portar directament al fracàs.

La “por a la llibertat” (que és la por a la participació popular en el procés) pot, d’altra banda, frenar aquesta participació, introduint filtres en els debats socials, atorgant tot el protagonisme a les institucions autonòmiques, institucions que es presenten com si fossin les de l’Estat independent. D’aquesta manera el moviment per la Independència resultaria presoner de les limitacions que constrenyen la política institucional [3].

Aquesta obsessió per “l’ordre”, és a dir, pel control absolut del procés per part del món institucional, és el que porta a una tendència malaltissa a excloure el protagonisme de les lluites socials en les mobilitzacions per la independència [4]. La transversalitat que tant es proclama és així negada en la pràctica política més elemental per uns comportaments i unes ideologies escassament democràtics.

Així, malgrat les aparences i els llocs comuns que farien que totes i tots els independentistes fóssim persones democràtiques “per essència”, podem observar com les maneres d’entendre la democràcia poden tenir una importància cabdal.

El fet ben cert és que el futur Estat independent serà el resultat de les pràctiques polítiques que siguem capaços d’establir en el procés previ. No construirem una democràcia partint de “bots vells” com fa la dita, sinó a partir d’una renovada dinamització popular oberta i participativa.

 Qui té por de la democràcia? Els i les independentistes, no. La independència  només es construirà a partir de la confiança en la capacitat de col·laboració construïda damunt la participació democràtica d’amplis sectors populars.

 

                                                         ------------------------------------

[1] -  Podem recordar, tan sols, com a exemples, d’una banda, el precedent de la PDD i el gran moviment participatiu desplegat amb les Consultes sobre la Independència, experiències de participació oberta i unitària. I, d’altra banda, l’estructura d’Assemblees Territorials i Sectorials de l’ANC.

 [2] – En una línia semblant caldria considerar “el model funcionarial” que afegeix actituds de submissió i d’ànsia d’ascens dins la jerarquia, propis de les persones que han estat conformades segons els hàbits d’aquest sector social. No ens estendrem en la descripció d’aquest altre model perquè no modifica gaire les característiques dels dos corrents bàsics que hem exposat. Convé aclarir que en tots els casos es tracta de tendències que marquen unes determinades pràctiques, però que evidentment no es poden atribuir globalment a les persones procedents d’aquests sectors.

[3] – En aquesta línia es tendeix a assignar la tasca d’elaboració dels continguts polítics del procés a instàncies “especialitzades”: es prefereix l’assessorament d’intel·lectuals “prestigiosos” externs que no pas l’elaboració a partir dels membres preparats de les estructures territorials o sectorials internes del moviment.

[4] – Per exemple, el debat entorn dels continguts socials a la “Via catalana cap a la Independència” ha mostrat aquesta mena d’ideologies excloents que han estat criticades en diverses ocasions

(v. l’article “La via única” a El Punt Avui del 10 d’agost del 2013:  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/669276.html)

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid