Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La Unitat Popular, la ruptura independentista i l’Assemblea Nacional Catalana (3 i final)
Aquest article és el tercer (i darrer) d’un conjunt d’articles entorn de la lluita per la ruptura democràtica per la independència des de la perspectiva de l’esquerra independentista.

Una distinció fonamental

La primera distinció que convé tenir sempre present és que si bé la Unitat Popular s’organitza a partir de la lluita contra les formes d’opressió social i nacional, la lluita democràtica per la independència (com la que es va començar a desenvolupar àmpliament a les Consultes sobre la Independència i que sembla que s’està agrupant ara al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana) té el seu eix en la defensa i exercici del dret d’autodeterminació de la nació catalana, i en la defensa general dels drets democràtics i de la democràcia participativa.

La idea fonamental per a entendre la dinàmica que han d’establir aquestes instàncies d’organització per al triomf de la lluita independentista és que els sectors populars més conscients, portadors d’una alternativa de societat, han de jugar un paper fonamental en la ruptura independentista. És així com serà possible de garantir-ne l’arrelament, i la solidesa organitzativa i ideològica imprescindibles per a emprendre les tasques de la ruptura independentista fins a les darreres conseqüències.

L’articulació de la Unitat Popular no és només l’organització d’“una part” de l’independentisme sinó que és la garantia de la viabilitat de la ruptura sociopolítica que comporta la conquesta de la independència.

El desplegament de la Unitat Popular

L’espai d’ Unitat Popular al si de la ruptura independentista es fonamenta en dos elements bàsics: d’una banda, a nivell organitzatiu, en l’agrupació dels sectors socials i polítics que lluiten contra l’opressió social dins una orientació independentista. I, d’altra banda, des del punt de vista dels continguts polítics, en el programa social que es propugna per a l’Estat Català Independent (la República federal catalana), un programa que es pot resumir en els punts següents:

1. L’oficialitat de la llengua catalana.
2. La nacionalització de la Banca.
3. La fiscalitat progressiva.
4. La creació d’ocupació per mitjà de l’empresa pública i privada.
5. La gestió col·lectiva, i autocentrada nacionalment, d'uns serveis públics universals.
6. La propietat i gestió col·lectiva, i autocentrada nacionalment, del transpost, l'energia i les comunicacions.
7. La implantació universal de la renda mínima i la reducció de la jornada laboral.

Es tracta d’uns punts que parteixen de la defensa dels interessos de les classes populars tot proposant-se de posar fre a les ingerències estatals precedents i al liberalisme econòmic induït pels Estats i pel marc europeu i internacional actuals.

En aquesta perspectiva l’espai d’unitat popular s’anirà desplegant, a través de la CUP i de les diferents estructures de mobilització popular i de ruptura independentista, per mitjà d’una pràctica política definida per diferents eixos de lluita, com els següents:

1. - La Defensa dels Drets Polítics del Poble Català (Dret d'Autodeterminació, democràcia participativa, articulació dels Països Catalans).
2.- La Defensa dels Drets de les Classes Populars i la Igualtat (Contra l'atur i la precarietat, defensant els serveis públics, un model econòmic al servei de la majoria, mesures de control popular de l'economia, polítiques efectives d'igualtat de gènere).
3.- Defensa del Territori (Contra agressions ecològiques, ubanístiques, especulació i malbaratament de recursos etc.).
4. Defensa de la Llengua i la Identitat Nacional (Oficialitat del català a tot el territori, indústries culturals pròpies i autocentrades, reforçament del teixit de cultura popular ...).

Totes aquestes línies d’acció es despleguen abans, en el moment, i més enllà, de la Ruptura Democràtica per la Independència. L’Estat català independent serà el resultat de l’avanç de tot aquest conjunt de lluites i dels continguts que siguin assumits col·lectivament (majoritàriament), en el moment de la ruptura.

L’Assemblea Nacional Catalana, possibilitats i contradiccions

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització popular i, per tant, permeable, en una gran mesura, a la situació social dels sectors de les classes populars que en bona part organitza. Però aquesta permeabilitat no és una característica que sigui garantida d’entrada. Una possible manca de sensibilitat social podria contribuir a identificar l’ANC amb els sectors socials més benestants de la societat, una connotació que en el context de crisi econòmica actual es podria convertir en una limitació greu de les possibilitats d’èxit de la ruptura independentista. Si l’ANC s’insereix en la dinàmica social de les classes populars anirà assumint de manera natural aspectes diversos de les línies d’acció que hem exposat més amunt, tot centrant l’actuació en les mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació.

A part dels aspectes generals de contingut, caldrà vetllar doncs, d’una manera especial per qüestions fonamentals referents a la democràcia interna. Tenint en compte que, amb l’organització de l’ANC, es prefiguren estructures i pràctiques del nou Estat independent, cal que la democràcia participativa sigui defensada amb insistència i fermesa. S’ha de tenir present que al si de l’ANC (i, en general, al si del procés de ruptura independentista) existeixen alguns sectors procedents de l’autonomisme i de la “democràcia deficient” pròpia de moltes institucions autonòmiques actuals, i que per aquesta raó caldrà treballar per a evitar maneres de fer poc democràtiques i fomentar la transparència i la participació de tota la militància en el procés de ruptura independentista. La validesa o no de l’ANC com a estructura popular de masses depèn justament de la seva capacitat d’organització democràtica i participativa.

L’ANC (així com qualsevol intent que es pugui fer de dinàmica rupturista democràtica unitària), és una instància amb importants contradiccions internes, la més remarcable de les quals és la que existeix, en una part del territori nacional, entre la considerable capacitat d’organització que posseeix a causa dels seus principis àmpliament assumits al si de la societat catalana, i la immaduresa política i ideològica d’una part important de la nova base social que s’ha acostat a l’independentisme. És des d’aquesta perspectiva de les seves contradiccions internes que cal analitzar les diferents imprecisions i limitacions en alguns àmbits, com ho exposem tot seguit.

a) L’ANC i la Nació catalana. Les definicions de l’ANC en aquest camp són clares, des d’un punt de vista general: la Nació catalana és constituïda pels Països Catalans (v. l’opuscle 175 raons de pes per l’Estat propi, p. 13). L’acció de l’ANC se centra, en primera instància, a Catalunya-Principat, on es consideren les condicions més avançades, però s’estableix un lligam permanent a nivell de Països Catalans i l’Assemblea no es dissoldrà fins que no s’hagi aconseguit l’alliberament de tota la Nació (v. text del Full de Ruta). La mancança principal es pot presentar sobretot a nivell de línia d’acció. De fet, el projecte només s’ha començat a desplegar per ara (a més del Principat), a Catalunya Nord i a la Franja de Ponent, encara que hi ha militants inscrits d’arreu dels Països Catalans, però a títol individual.

b) L’ANC i el projecte d’Estat. En aquest àmbit el projecte formulat és també prou obert ja que l’objectiu es fixa com la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

La mancança principal en aquest cas es pot manifestar també a nivell pràctic, d’acord amb el pes que tinguin les diferents posicions polítiques i ideològiques, al si de l’ANC (i amb el que hi tindran al si de l’estructura de poder del nou Estat). Les limitacions del projecte de l’ANC depenen, doncs, sobretot de la seva dinàmica interna.

Esquemàticament podem dir que si bé la majoria de la militància enquadrada a l’ANC provinent de les Consultes pertany, en general, a les classes populars, no posseeix una experiència política important que faci pensar que serà fàcil el reforçament organitzatiu necessari. A aquesta mancança cal afegir-hi algunes limitacions d’anàlisi de diferents sectors amb ideologies idealistes entorn del procés de conquesta de la independència.(1)

c) La necessitat de debat i de lluita ideològica en el camí del nou Estat

Altre cop hem de dir que el futur del projecte dependrà de la incidència que hi tinguin els diferents sectors al seu si. Cal partir de la base que el debat al si de l’independentisme, ara que el moviment vers aquest objectiu de la independència s’ha desplegat d’una manera important al si de la societat catalana, s’ha de portar a terme en les diferents estructures unitàries existents o possibles (entre les quals, l’ANC). Aquest debat no s’ha de defugir ni ara ni mai si no volem deixar la configuració del nou Estat als sectors partidaris de l’immobilisme social i allunyar i o desviar també, de retruc, la possibilitat de ruptura amb el poder de l’Estat dominant.(2) El tractament dels espais unitaris s’ha de portar a terme des d’aquesta perspectiva, és a dir, en tant que lloc de debat que pot marcar la configuració política i social del nou Estat. Justament, la limitació principal que pot tenir el projecte de l’ANC, és la possibilitat que pugui caure sota diferents formes de tergiversació de la seva dinàmica interna que impedeixin o frenin el necessari procés de debat imprescindible per a la maduració política del procés.

D’acord amb el hem anat exposant és evident que el factor positiu més important de la proposta de l'ANC és la territorialització de l'organització, que en principi hauria de permetre un funcionament democràtic. Però cal reconèixer que, en aquests moments no es pot encara jutjar sobre les possibilitats reals de l’ANC com a estructura potent en el procés de ruptura independentista perquè encara no s’hi troba garantida amb prou força una dinàmica democràtica interna que posi en rendiment les potencialitats de l’estructuració territorial.

En resum, el que és important, en tots aquests processos, és que es tingui clar que no es poden evitar els reptes del moment social i polític. I el repte actual és que l’esquerra independentista assumeixi plenament la tasca d’influir fortament en el conjunt de l’espai polític independentista sense abandonar-lo en mans del sobiranisme conservador. I la manera de fer-ho no és aïllant-se i evitant de compartir espais polítics sinó mostrant sempre la voluntat d’unitat per a assolir la independència i defensant els drets democràtics especialment d’autodeterminació nacional i de participació política i social. Les Consultes sobre la Independència han estat la primera expressió massiva i territorialitzada d’aquests espais unitaris on una part important de les persones i instàncies que hi participen és sensible als continguts socials i les formes de treball (democràtiques i participatives) defensats des de la Unitat Popular. D’altres expressions d’unitat àmplies en la línia de la ruptura democràtica independentista es van desenvolupant arreu com és el cas recent de Mallorca.(3)

Garanties de l’estratègia independentista

En aquest procés “a dos nivells” que hem descrit (el reforçament de la Unitat Popular i el desplegament de la ruptura democràtica independentista) hi ha uns elements bàsics de perspectiva estratègica que, a la nostra manera de veure, han de permetre avançar cap als objectius de ruptura política i canvi social.

En primer lloc, és essencial que el projecte de nou Estat independent sigui definit com a República federativa, amb la perspectiva de garantir (com a República) l’aprofundiment democràtic que només el marc republicà pot permetre. I també, per tal de facilitar (pel seu caràcter federatiu intern) la incorporació a un mateix projecte polític, en peu d’igualtat, de tots els territoris de la nació catalana.

I, en segon lloc, és molt important desenvolupar, arreu del territori nacional, nuclis actius políticament. No n’hi ha prou amb posseir pols d’agitació política sinó que arreu del territori han d’existir nuclis (que ho podrien ser al voltant de la CUP, per exemple) capaços d’orientar les mobilitzacions i articular les aliances necessàries al llarg del procés.

Sintetitzant, podem repetir que la garantia d’una orientació estratègica de tot el procés depèn del grau d’organització de la Unitat Popular i de la influència de la línia de la Unitat Popular i de l’esquerra independentista en el procés de ruptura.

Les tasques de reforçament de la Unitat Popular en la ruptura independentista no s’acaben, però, en les lluites i mobilitzacions socials i polítiques pròpies d’aquest àmbit i en la incidència al si dels moviments unitaris democràtics (com l’ANC) sinó que caldrà també comptar amb una dinàmica sindical sòlida a nivell nacional, i amb la capacitat de reforçament de la lluita antirepressiva i de defensa de la independència al llarg del procés.

El reforçament polític i nacional de la Unitat Popular és doncs imprescindible. I també és necessari el tractament adequat dels espais unitaris de l’independentisme actuals. Cap d’aquests dos objectius es pot considerar assolit en aquests moments.(4) Però és sabut que en política revolucionària la primera cosa que cal establir és saber on es va, a partir de l’anàlisi sense prejudicis de la realitat social i política que tenim al davant. Aquesta ha estat la voluntat d’aquest escrit, com a aportació al debat necessari.

NOTES:
1 L’idealisme d’aquests sectors es mostra, d’una banda, en la confiança cega que tenen alguns membres de l’ANC en el suport que la independència podria rebre de la Unió Europea. I d’altra banda, en la creença que tenen uns altres en el suport necessari de CiU -en el seu conjunt- a la independència, fet que els porta a afavorir en alguna ocasió algun comportament erràtic d’aquest partit. No es tracta de sectors majoritaris però són idealismes que caldrà anar superant amb l’avanç de la confrontació independentista.

2 Els sectors del sobiranisme conservador han formulat en diferents ocasions la seva propensió a pactar un simulacre d’independència amb l’Estat espanyol a través d’un possible Estat monàrquic establert com a “Estat lliure associat” a Espanya, a la manera de l’estatus polític subaltern de Puerto Rico envers els EUA.

3 La pràctica política i social va imposant de manera prou tossuda aquests espais nacionals unitaris, com ho demostra la Plataforma 31 de desembre, creada en la mobilització recent a Mallorca, que ha agrupat un ventall polític força divers que comprèn Associació Diada de Mallorca, Endavant, Entesa per Mallorca, Esquerra, Grup Blanquerna, IniciativaVerds, JEN-PSM, JERC, Lobby per la Independència, Maulets, PSM, SEPC, Solidaritat per la Independència, STEI-intersindical.

4 És un fet prou conegut que el debat sobre el paper polític de la CUP com a referent nacional (com a “alternativa necessària”) encara és frenat per algun sector que es troba ancorat en el municipalisme i només veu al món pel forat localista, sempre insuficient. També hem exposat les limitacions i interrogants existents encara entorn de la proposta de l’ANC.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid