Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Fenòmens nous en l’expansió de l’independentisme

Independentisme sentimental, sobiranisme conservador i contradiccions  institucionals

En un article anterior en aquest mateix mitjà de comunicació digital descrivia a grans trets una contradicció que considerava fonamental, la que existeix entre CiU i la CUP en tant que projectes polítics contraposats al si de la nació catalana, tot esbossant el paper de segon ordre en aquesta confrontació d’altres expressions polítiques institucionals.

Crec que aquesta simplificació és correcta però, tal com m’ho va suggerir un lector ponentí avisat (perspicaç), en la meva exposició precedent jo no havia dit res d’instàncies polítiques com SI i Reagrupament, ni de diferents expressions recents del nou independentisme.

És evident que entre CiU i la CUP hi ha (a part dels partits parlamentaris més coneguts) un terreny social força extens poblat per centenars d’entitats i col·lectius, i milers de persones, que convé esforçar-se per a analitzar amb tanta precisió com sigui possible.

Penso justament que una anàlisi acurada del nou independentisme ens podria aportar elements d’interès per a entendre un dels fenòmens singulars del moment present com és el vot important que rep encara un partit regionalista espanyol com és CiU, i l’escassa projecció social del vot independentista. El travestisme propagandístic constant de CiU (que va des de l’aliança amb el PP fins al seu suposat “amor impossible” a l’”Estat propi”) va adreçat a una part important d’aquests sectors socials.

La primera cosa que podem dir és que, malgrat l’aparença d’homogeneïtat a causa de la influència de la ideologia conservadora en aquests sectors socials, no es tracta d’una àrea compacta i consolidada pel fet que es troba en evolució constant ja des de la  seva mateixa irrupció recent.

En segon lloc, cal remarcar que és un independentisme “nou” que no és el resultat de la simple evolució de l’independentisme combatiu dels anys 80 del segle passat, ni de la seva maduració recent en la CUP [NOTA 1]. Tampoc no es pot considerar una prolongació de l’independentisme institucionalista  d’ERC, perquè sovint se situa en contraposició a aquesta experiència institucional.

En tercer lloc, si analitzem la composició social del nou independentisme veurem que aplega fonamentalment sectors de les classes populars amb un percentatge més important (respecte a l’independentisme precedent) de sectors de la petita burgesia i amb la influència ideològica considerable al seu si de sectors minoritaris però influents de la mitjana burgesia.

Per a avançar en aquesta anàlisi descriurem avui dos aspectes principals d’aquest fenomen: les expressions ideològiques i polítiques del nou independentisme; i les primeres expressions de les contradiccions institucionals que es comencen a manifestar. Es tracta, en resum, de mirar d’establir distincions al si d’aquest camp social i de veure com repercuteixen en alguns sectors de les institucions polítiques i administratives.

La penetració d’elements ideològics conservadors al si del nou independentisme pot portar, però, com hem apuntat, a una certa confusió en l’anàlisi ja que pot dificultar de veure amb claredat la dinàmica de fons pròpia de la seva incidència social.

Les expressions polítiques noves més definides són Reagrupament i Solidaritat per la Independència (SI). I a un nivell més ampli cal considerar les Consultes sobre la Independència i l’ Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d’experiències prou diferenciades: les candidatures polítiques esmentades es mostren molt marcades pels seus lideratges (Joan Carretero per una banda; Alfons López Tena i Uriel Bertran, per l’altra). Simplificant podem dir que aquests dos partits es defineixen per la seva ambigüitat social i per un cert oportunisme tàctic: els viratges de Joan Carretero – retornant, sense una anàlisi política que ho justifiqués, a l’aliança amb ERC en el moment de màxima rivalitat amb SI – són prou evidents. I les maniobres de recuperació repetides de SI envers diferents moviments polítics i culturals (com les Consultes sobre la Independència, Escola Catalana etc.) són l’expressió de la manca d’un projecte social sòlid que faci possible una certa continuïtat en la línia política  [Nota 2]. ERC ha volgut caracteritzar aquests sectors d’una manera ben poc imaginativa amb el penjament de l’“independentisme exprés” mostrant com un defecte la impaciència per a assolir l’objectiu. D’aquesta manera, aquest partit instal·lat en les institucions revelava potser involuntàriament la seva poca disponibilitat per a accelerar un procés més enllà dels tacticismes economicistes i de les maniobres d’aparador en què es mou CiU, que ha esdevingut el seu nou referent.

A la meva manera de veure, les Consultes sobre la Independència i l’Assemblea Nacional Catalana són una experiència prou diferent de les candidatures descrites. S’adrecen a un espai que és més ampli que el d’aquests dos partits esmentats (Ragrupament i Solidaritat) i llur posicionament polític, que va més enllà de la confrontació electoral i parlamentària, els confereix una dinàmica diferent, més lliure dels encotillaments institucionals.

Independentisme sentimental i sobiranisme conservador

Certament la denominació genèrica més apropiada del nou independentisme podria ser la d’“independentisme sentimental” pel fet que la seva característica més general evidenciada ja durant les Consultes és la d’un posicionament independentista genèric i espontani, poc polititzat. Aquest sentiment independentista poc polititzat no es pot confondre, així, amb el sobiranisme conservador que hem descrit en diferents escrits, el qual és un corrent polític ja antic i que en bona part ha estat durant anys amagat dins l’autonomisme, i que actualment reneix i estén la seva influència al si de la societat catalana i també, per tant, també al si d’aquest “independentisme sentimental” [Nota 3].

Podem observar així que si bé el sobiranisme conservador és una ideologia força fixada perquè respon a uns interessos de classe ben definits (els de la mitjana burgesia), aquest independentisme que hem qualificat de “sentimental” no representa una posició política ben determinada i es va desenvolupant a mesura que la lluita per la independència avança, és a dir, que es troba en un procés obert i constant de politització. És justament en el procés de politització que es troba la clau per a la resolució del greu problema de l’estancament electoral i social de l’independentisme que comentàvem més amunt: és per un procés continuat de mobilització, de confrontació i de reflexió que es tendirà a superar la feblesa de l’esperit crític de sectors que s’han mantingut fins a èpoques recents com a votants de CiU i d’altres formacions autonomistes o instititucionalistes. Sobre la base de la defensa de la independència i de la democràcia participativa el nou independentisme va fixant les seves posicions i arrelant en la realitat del país com ho mostra la incidència de l’ANC en la darrera jornada de vaga del 29 de març i la solidaritat d’aquesta nova organització de masses també amb la lluita en defensa del català a Mallorca.

Contradiccions i evolucions en les estructures institucionals

Els estaments dominants també mostren diferents reaccions davant l’extensió social de l’independentisme. La penetració del sentiment favorable a la independència al si de la societat catalana ha comportat que diferents estructures pròximes a les institucions (com una part dels mitjans de comunicació, incloent-hi els oficials) es mostressin permeables a diferents expressions del discurs independentista. Alguns analistes consideren que aquesta permeabilitat és una conseqüència directa d’unes suposades pressions exercides des de CiU en aquest sentit. Penso que aquesta anàlisi és equivocada i que el fenomen s’ha de copsar a la inversa: és la penetració social de l’objectiu independentista el que fa que CiU hagi d’adaptar el seu discurs als malabarismes conceptuals sobiranistes dels darrers temps.

L’extensió social de la proposta independentista portarà a posicionaments que poden semblar contradictoris i fins i tot xocants (com la recent presa de posició favorable a la independència de sectors dels Mossos d’Esquadra) però que mostren un grau avançat de crisi al si mateix del sistema de dominació, una situació que no fa altra cosa que anunciar la proximitat més gran de la seva obsolescència. En aquests casos cal tenir clar que el problema ideològic i polític el té el sistema de dominació actual i no pas l’independentisme en el seu conjunt que va acumulant elements favorables genèricament als seus objectius.

Serà la definició del projecte de país el que situarà cada cosa al seu lloc. En la mesura que l’alternativa independentista defineixi el seu objectiu d’Estat, a partir de la incidència en la lluita i en la defensa dels interessos de la nació catalana, els diferents elements (partits, mitjans de comunicació, estructures institucionals etc.) quedaran situats en funció del nou paradigma.

Les realitats socials i polítiques es mouen: les darreres eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana han mostrat que no es tracta d’una organització fossilitzada sinó d’un cos viu que reflecteix els diferents aspectes de la seva dinàmica interna en funció de la incidència en la realitat social.


NOTES

[1] Que sigui un fenomen nou no vol pas dir que no sigui el resultat de la incidència en la consciència de la població de l’acumulació continuada d’experiències de lluita de l’independentisme al llarg de decennis de mobilitzacions socials i polítiques, i d’accions de solidaritat contra la repressió.

[2] Cal assenyalar, però, amb més precisió, que hi ha posicionaments d’algun sector d’aquests partits amb més bagatge polític, que desmenteixen aquesta impressió general. Recordem, tan sols, l’article Independentisme transversal, però compromès de Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament al grup de la CUP de l’Ajuntament de Girona publicat a Llibertat.cat recentment (5 d’abril de 2012).

[3] El sobiranisme conservador tendeix a concebre la independència com un simple canvi institucional favorable a les classes dominants al si de la societat catalana, sense cap mena de renovació democràtica ni de ruptura política.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid