Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Poder econòmic ‘versus’ poder democràtic?
05/02/2013 Carles Bonaventura

Algú va dir ja fa un temps, en referència a països com per exemple Grècia o Itàlia, que ara els cops d’estat ja no els fan els militars locals, sinó els grans mercats econòmics i financers internacionals, i que si abans el cop d’estat militar era “condemnat” pels defensors de la democràcia, ara ningú no s’escandalitza quan el poder econòmic fa caure governs –encara que en alguns casos hagin protagonitzat gestions calamitoses– que, al cap i a la fi, són conseqüència de la voluntat de la sobirania popular expressada en les eleccions. Recordeu com van fer fora del govern Berlusconi a Itàlia, per citar només un exemple del que estic dient.

En un context similar, a Catalunya una de les frases més populars i repetides des de fa molts anys és la que diu que “mana més La Caixa que el govern de la Generalitat”, i tot i que això corre en un àmbit col·loquial i de carrer, encara és l’hora que algú ens pugui demostrar el contrari. Explico tot això per deixar clar que avui dia les decisions ja no són només a les mans dels governs elegits “democràticament” per la ciutadania, sinó a les de les grans corporacions, els grans mercats financers, els poderosos lobbies econòmics... és a dir, en les d’aquells que no tenen pàtria ni bandera, tot i que, això sí, defensaran sempre aquelles que més els convinguin en funció dels seus interessos, els seus negocis i la seva butxaca.

A casa nostra, amb l’obertura del procés de transició cap a l’estat propi, aquestes tensions entre poders s’han posat encara més de manifest, i no podem badar perquè ens hi juguem el futur del nostre país i del nostre model de societat. En citaré alguns exemples. Fa dos o tres setmanes, el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, al cap de poc temps d’anunciar-se l’acord d’estabilitat entre CiU i ERC al Parlament i al govern de la Generalitat, va desmarcar-se del procés sobiranista i va reclamar “respecte pel marc legal” i va exigir als polítics –tal com si fossin empleats seus– “estabilitat i diàleg” i que treballin perquè hi hagi “el millor marc per fer negocis”. És a dir, primer els seus negocis; la voluntat popular expressada pels ciutadans a les urnes, almenys per aquest senyor és una cosa absolutament menor, pel que sembla. Oliu reblava el clau amb l’afirmació final: “Cal mantenir el marc de convivència acceptat per tots dins el marc legal que tenim”. A mi em va semblar com si hagués traduït literalment unes paraules de José María Aznar; suposo que el senyor Oliu el deu enyorar...

Pocs dies després, un altre poder fàctic del país s’afegia al xantatge: el senyor Isidre Fainé, de La Caixa, sempre disposat a donar un cop de mà a Espanya, ja sigui econòmicament o políticament, exigia també que s’actués dins “el marc de la llei”, el qual considera el límit per a les aspiracions independentistes, i demanava “voluntat de concòrdia i diàleg” als representants polítics, com si aquests haguessin de fer la seva feina exclusivament per servir els interessos d’una determinada oligarquia econòmica que fins ara ha fet i desfet tot el que ha volgut i s’ha enriquit a l’ombra de l’Estat espanyol i a cop de BOE. En altres paraules, què demanava el senyor Fainé? Doncs que els catalans tornéssim a acotar el cap i assumíssim el que ens mana el govern espanyol a canvi d’alguna almoina que, de retruc, a ell i als de sempre segur que els beneficiaria.

Un altre que es va sumar al front antiindependentista va ser el president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, que va decidir muntar pel 14 de febrer una mena d’aquelarre contra el procés sobiranista, al qual s’havia de sumar, segons els seus comptes, la totalitat de la patronal i l’empresariat català, i que havia de presentar un altre il·lustre espanyolista, Josep Piqué, president del Cercle d’Economia, un altre lobby contrari a la llibertat nacional de Catalunya. “Anem per feina”, es deia –i encara es diu– la broma, la qual havia de significar, des del seu punt de vista, un toc d’atenció d’aquells que controlen els diners al govern de Catalunya i a tots els que volen tirar endavant el procés cap a l’estat propi. És a dir, els diners contra els vots. Doncs bé, el fracàs no ha pogut ser més estrepitós. En veure el caire poc empresarial i molt polític del muntatge orquestrat per Gay de Montellà, de mica en mica diverses entitats i associacions se n’han anat desmarcant: la Cambra de Comerç de Barcelona, la Pimec, la Cecot, l’Adeg, la Fajeec... hi han anat marcant distàncies o han anunciat directament que no hi assistirien. Finalment, Foment no ha suspès l’acte, però l’ha reconvertit en una mena de trobada que farà a la seva pròpia seu, res a veure amb el gran acte públic que s’havia d’organitzar al Palau de Congressos i que havia de servir per fer venir la por al cos al govern català i oferir noves glòries a Espanya.

Cal fer una menció especial a la gran tasca feta pel Cercle Català de Negocis –CCN– a l’hora de denunciar les intencions que s’amagaven al darrere d’aquest acte. Tal com ha dit el seu secretari general, Joan Canadell, en una entrevista recent: “Foment té molt poder però no representa l’empresariat català” –amb prou feines un 1%– “Foment representa les grans empreses que viuen del BOE. N’hi ha que es beneficien de l'estatus actual, que quan hi ha concursos se’n surten i quan volen una regulació que els afavoreixi parlen amb el govern espanyol i ja està. Són empreses que no lluiten, com lluita el petit i mitjà empresari, en un mercat obert i competitiu, sinó que s'aprofiten de l’Estat per fer negocis”. El secretari general d’aquesta associació independentista d’empresaris hi afegeix que no és cert que el món de l’empresa aposti per Espanya, ja que “les enquestes que han fet la Cecot, la Pimec i la Cambra de Comerç donen una majoria a favor de la independència, que en el cas de Pimec puja fins a un 67%. I només entre un 12% i un 18% d’empresaris volen continuar com fins ara”.

En conclusió, sabem que Espanya utilitzarà la gran oligarquia econòmica i financera present a Catalunya per intentar torpedinar el procés independentista, això no és cap novetat, però potser sí que és una novetat per a ells que, a diferència d’altres moments històrics, cada cop més una majora de les petites, mitjanes i també grans empreses catalanes tenen clar que avui dia Espanya és un mal negoci, que Espanya perjudica Catalunya i els interessos d’aquells que hi viuen, siguin treballadors o empresaris, i que a hores d’ara és més necessari que mai disposar d’un estat propi que ens vagi a favor. I a aquells que insisteixen a posar-se al costat d’Espanya els haurem de deixar clar que mai surt a compte, tampoc econòmicament, oposar-se a allò que vol el propi poble i que ningú, per molts diners i poder que tingui, pot situar-se per sobre de la voluntat democràtica expressada per la ciutadania a les urnes.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid