Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“Catalunya vol viure en llibertat!”
10/07/2012 Carles Bonaventura

Carles Bonaventura. Regidor de Reagrupament al grup de la CUP de l’Ajuntament de Girona

Si girem la vista enrere i ens situem en l’escenari del 1992, constatarem que moltes coses han canviat. L’independentisme ha crescut i s’ha escampat com una taca d’oli. Podem afirmar sense risc d’equivocar-nos gaire que aquells que reclamem l’estat propi per a la nació catalana hem guanyat del tot la batalla de les idees i de la raó. Avui, amb les dades a la mà, pràcticament ningú no pot defensar la continuïtat de la nostra pertinença a Espanya (no m’oblido de la Catalunya del Nord). Als espanyols amb prou feines els queda “la roja” per fer sorgir les seves baixes passions i la seva animadversió contra tot el que és català.

És important, però, no oblidar d’on venim i veure les coses amb la perspectiva suficient. Recordar, per exemple, que tampoc no fa tants anys hi havia a Barcelona un governador civil, que ara ha arribat a ministre de l’Interior espanyol, que engarjolava catalanes i catalans pel sol fet de manifestar-se portant una pancarta amb la paraula “independència”. Venim d’aquí, i és bo recordar-ho a tots aquells que es pensen que tot plegat és xauxa i que això de la sobirania nacional que presumiblement estem a punt d’assolir ens haurà sortit gratis. Doncs no, al llarg de la història recent dels Països Catalans han estat centenars, milers, les persones que, en major o menor grau, han estat represaliades per la seva lluita a favor de les llibertats.

Per això és molt important reivindicar la memòria, intentar que determinats fets de la nostra història no caiguin en l’oblit i alhora recordar que, tot i que hem avançat molt, encara no ho tenim guanyat i que els nostres enemics no es quedaran amb els braços plegats veient com assolim la llibertat i que faran tot el que estigui al seu abast i més per impedir-ho.

Aquests dies s’està projectant arreu del territori català el documental Operació Garzón contra l’independentisme català, que és una bona eina per lluitar contra l’oblit, per lluitar contra la desmemòria, contra l’intent de tergiversar els fets, un risc que sempre plana damunt nostre. Tan sols un exemple; fa uns anys, bona part de la ciutadania de Catalunya tenia clar que l’any 1992, quan la massiva detenció d’independentistes era encara recent, el jutge Garzón havia estat el fervent executor d’un atac del tot injustificable i menyspreable contra el nostre país, contra la nostra societat, contra els nostres drets i llibertats, contra tots aquells que lluitàvem per la sobirania del nostre poble. Doncs bé, no han fet falta gaires anys perquè aquest jutge hagi estat a punt de convertir-se, ara fa pocs mesos, en una mena de màrtir de la democràcia i que hagi estat elevat a la categoria d’heroi nacional (espanyol) per part d’una determinada progressia espanyola però també catalana; només van fer falta uns quants atacs del PP i d’una colla de jutges fatxes, tot amanit amb una bona campanya mediàtica.

Per tant, i com deia abans, treballs com el documental de Llibertat.cat i Zeba Produccions són molt necessaris i cal donar-los el màxim de difusió. I en aquesta mateixa línia, cal que el recital que el diari El Punt Avui està organitzant pel 29 de juliol sota el lema Catalunya vol viure en llibertat i en el qual participaran desenes de grups tingui un èxit esclatant i aplegui milers de persones, fins i tot més de les 15.000 que el 29 de juliol del 1992 es van aplegar a la Devesa de Girona en l’acte-concert que amb el mateix títol diversos mitjans de comunicació gironins van organitzar per condemnar l’operació Garzón i demanar la llibertat dels detinguts.

Com deia al començament, moltes coses han canviat des del 1992; avui estem més a prop que mai de la independència, mai no hi havia hagut tants independentistes com ara, a les enquestes i al carrer –a les institucions encara hem de millorar molt–, però hi ha coses que no han canviat tant. La repressió, per exemple. Una repressió que ara pot agafar formes diferents, però que no deixa de ser repressió: detencions, multes, control policial, provocacions, agressions... Sense anar més lluny, un cas que m’afecta directament: que dos regidors gironins, de la CUP i RCat, siguin retinguts pel servei de seguretat en un esdeveniment que es desenvolupa a la ciutat de la qual són càrrecs electes i que no se’ls autoritzi l’entrada a un equipament municipal no té cap mena de justificació des d’un punt de vista democràtic; és una vulneració en tota regla de drets fonamentals. Que la mateixa tarda una manifestació d’un centenar de ciutadans i ciutadanes de Girona, que tenia un recorregut pactat i que disposava de tots els permisos i autoritzacions perquè es pogués desenvolupar amb total normalitat, fos encerclada per agents i furgonetes dels Mossos d’Esquadra i que tot plegat acabés amb manifestants agredits per cops de porra és del tot impresentable, és la clara demostració que l’independentisme, per molt que hagi avançat, continua estant en el punt de mira dels nostres enemics i dels seus aliats a casa nostra, que també n’hi ha –igual que abans, encara que es disfressin de demòcrates–, i que en aquest cas concret de Girona s’han posat en evidència fent costat als repressors i criminalitzant les víctimes per la seva manera de pensar i per la seva actuació política.

No obstant això, no en tingueu cap dubte: poden passar encara alguns anys, però guanyarem.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid