Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Gestos sindicals sobiranistes
08/01/2013 Carles Bonaventura

L’any 2012 va acabar amb dues bones notícies en relació amb l’aposta pel dret a decidir de les organitzacions sindicals presents a Catalunya. No faig referència en aquest cas als sindicats d’obediència catalana, molts dels quals ja declaradament independentistes, sinó a aquells que, tot i formar part d’organitzacions d’àmbit estatal, cada vegada tenen més clar que no poden restar al marge del procés endegat a la nació catalana cap a l’estat propi i encara menys situar-s’hi en contra. Parlo de Comissions Obreres i de la Unió General de Treballadors.

Pel que fa al primer cas, en el congrés que, a mitjan desembre, CCOO va celebrar a Catalunya, en què es va reelegir Joan Carles Gallego com a secretari general, aquest sindicat va aprovar una resolució, per 405 vots favorables, 8 abstencions i nomes 3 vots en contra, a favor del dret a l’autodeterminació del poble català. En el document es deixa clar que, en les eleccions del 25-N, la ciutadania de Catalunya es va expressar de manera àmpliament majoritària  a favor del dret a decidir democràticament el seu futur. També s’hi diu que només el poble català està facultat per triar entre la independència, un estat federal o plurinacional o pel manteniment de l’actual estat de les autonomies, i que ningú pot decidir en nom seu.

En el cas de la UGT, són destacables les paraules que el seu secretari general, Josep Maria Àlvarez, va pronunciar en relació amb el tema de les pensions, sobre el qual encara ressonen les amenaces infundades que en plena campanya electoral la candidata del PP, Alícia Sánchez-Camacho, va llançar de manera barroera i manipuladora per intentar frenar el sobiranisme entre les persones de la tercera edat apel·lant gairebé histèricament al discurs de la por. Com deia, el senyor Àlvarez, poc abans d’acabar el 2012, va afirmar de manera clara i meridiana que en una Catalunya independent les pensions es continuaran –un detall significatiu és que no va pronunciar la frase en condicional– cobrant. Concretament, i de forma taxativa, va dir: “És clar que amb la independència de Catalunya les pensions es pagaran, només cal veure la contribució dels catalans a les cotitzacions per constatar-ho”. S’agraeix la contundència de l’afirmació, tenint en compte les amenaces que massa sovint arriben des de la capital de l’Estat sobre aquest i altres temes sensibles. Així mateix, l’actual líder de la UGT també va remarcar que la consulta sobre el futur de la nació catalana formarà part de la ponència política en el congrés que aquesta organització celebrarà aquest any.

Com deia al començament, són dos gestos significatius dels màxims responsables de CCOO i la UGT, Joan Carles Gallego i Josep Maria Àlvarez. Evidentment, això no vol dir que aquests dos sindicats s’hagin convertit a l’independentisme, vol dir que fan una aposta per la democràcia, per la defensa d’un dret fonamental, per situar la voluntat democràtica del poble de Catalunya per damunt de tot, per damunt, fins i tot, de la legalitat espanyola –una cosa que, per exemple, el PSC no fa–, una legalitat feta, cal insistir-hi, per impedir el dret a l’autodeterminació dels pobles que ara formen part de l’Estat.

Malgrat el que pensen alguns sectors independentistes reticents a les organitzacions sindicals, considero positiva la interrelació que hi ha avui a Catalunya entre les reivindicacions nacionals i les reclamacions socials. Crec que és bo que sindicats d’àmbit estatal, però no per això antiindependentistes, participin en les mobilitzacions que organitza, per exemple, l’Assemblea Nacional Catalana i que, alhora, aquesta doni suport i prengui part en manifestacions organitzades pels sindicats a casa nostra en defensa dels drets socials i laborals.

En el seu dia, els sindicats catalans van ser decisius en el període de la Transició, van ser determinants perquè molts treballadors i treballadores vinguts a Catalunya d’arreu de l’Estat espanyol es fessin seves no només les reivindicacions democràtiques, sinó també les nacionals a favor, en aquell moment, de l’Estatut d’Autonomia; només cal recordar la famosa manifestació del milió de persones de l’any 1977. Estic convençut que en aquesta nova fase en què estem immersos passarà el mateix i que tant el conjunt dels sindicats com una immensa majoria dels treballadors, independentment de la seva terra d’origen, no seran contraris, quan arribi el moment, a fer el pas decisiu cap a l’estat propi, cap a la independència; entre altres coses per la senzilla raó que també en resultaran beneficiats, igual que la societat catalana en el seu conjunt.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid