Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Dues notícies sobre l’AMI... i uns quants interrogants
30/06/2012 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Aquest juny que ja s’acaba ens ha deixat dues notícies sobre l’Assemblea de Municipis per la Independència, que curiosament han passat bastant desapercebudes.

La primera no deixa de ser anecdòtica però, aficionats com som a omplir pàgines amb estadístiques i amb percentatges sovint més irrellevants, sobta que no hagi merescut més atenció mediàtica. Amb els municipis que han formalitzat la seva adhesió la primera quinzena de juny –entre ells Biosca, a la vall del Llobregós- l’AMI ja agrupa 475 ajuntaments de la comunitat autònoma de Catalunya. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels 947 municipis d’aquest (tros de) país ja s’hi han afegit. Una xifra gens menyspreable, que mereixeria una major atenció, especialment d’aquells –mitjans de comunicació, partits polítics, institucions- que tenen l’àmbit autonòmic com a espai de referència.

Si ens ho mirem, però, amb una visió nacional també hi ha una dada a destacar: dels 910 municipis de la resta de país no se n’hi ha adherit ni un. Sí, ja sé quina és la resposta típica i tòpica a aquesta limitació: tot allò de la necessitat que els processos de cadascuna de les regions dels Països Catalans segueixin ritmes diferents, adaptats a la realitat de cada territori, als diferents nivells de consciència, etcètera, etcètera, etcètera. La qüestió, però, no és tant l’actual implantació regional de l’AMI sinó els motius d’aquesta limitació. Dit d’una altra manera: a l’AMI no hi ha cap municipi de les altres regions de la nació per la manca d’interès d’absolutament tots i cadascun dels municipis en qüestió o per desídia de la pròpia Associació? En l’article dels estatuts de l’AMI que fa referència a l’àmbit territorial es diu que “la present associació té vocació nacional, per tant, el seu funcionament i actuació es regirà sense més limitacions que les establertes per les lleis vigents que siguin d’aplicació i pels presents Estatuts”. Malgrat aquesta “vocació nacional” als seus documents no veig que s’hi parli de la independència dels Països Catalans sinó de la de Catalunya, sense explicitar, però, l’abast territorial que es reconeix a aquest corònim. Es refereix, aplicant la terminologia guiïsta, a tota la nació? Al territori de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya? A la regió històrica formada per l’actual CAC, la Catalunya Nord i la Franja de Ponent? És volgudament inconcret, en un exercici d’ambigüitat calculada, per a acontentar alhora l’independentisme de sempre –d’abast nacional- i el nou sobiranisme sorgit de la radicalització de l’autonomisme?

És poc probable obtenir adhesions de municipis del País Valencià o de la Franja, ja sigui per la composició política dels mateixos ajuntament, pels “ditxosos” ritmes o per por a les reaccions d’institucions supramunicipals, que tenen l’aixeta de les subvencions, però... des de l’AMI s’ha fet algun pas per a superar els límits geogràfics regionals? Fa prop de quatre mesos Llibertat.cat es feia ressò de que “34 pobles de Catalunya Nord debatran donar suport a l'AMI”. Una hipotètica incorporació d’aquest tipus tindria prou transcendència política, malgrat que les possibilitats de fructificar fossin remotes, per a merèixer un sobreesforç per part d’una entitat que vol esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per a dur al poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”.

Un dels principals actius de qualsevol entitat unitària que des del municipalisme treballi en el foment i la defensa dels drets nacionals és la seva capacitat d’arribar a la ciutadania, de socialitzar el discurs independentista, difonent-ne els objectius, per damunt de tàctiques i estratègies partidistes. I un dels objectius principals de qualsevol organització “amb vocació nacional” que treballi per la independència hauria de ser trencar les fronteres interiors, que ens esquarteren com a país i que ens han estat imposades pels mateixos estats que ens neguen la independència, no? Una cosa, segurament inevitable, és la diversitat de ritmes que calgui ballar en cada moment a cadascun dels territoris i una altra de molt diferent, totalment inacceptable, seria excloure mig país de la festa.

L’altra notícia referent a l’AMI és més desconcertant. Al seu web podem llegir que “l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), reunida aquest matí al municipi bagenc de Santpedor en Comissió Executiva, ha anunciat que presentarà la proposta, en la seva propera Assemblea, de no donar suport a cap iniciativa de pacte fiscal que no impliqui la sobirania fiscal plena per a Catalunya”. Pacte fiscal? Si l’objectiu és la independència que hi pinta aquí el pacte fecal? Quin pacte d’aquest tipus pot implicar la plena sobirania? La plena sobirania és, precisament, disposar d’un estat propi plenament independent, que abasti tot el territori nacional i que pugui gestionar democràticament tots els aspectes de la seva economia, inclosa la seva fiscalitat. Un estat independent no pacta la seva fiscalitat amb l’estat veí.

La Comissió Executiva de l’AMI està formada per 7 alcaldes de CiU, 3 d'ERC i 1 de la CUP. Vista la composició de la majoria d’ajuntaments adherits -i de la majoria d’ajuntaments d’aquest tros de país- és normal que així sigui i potser fins i tot és positiu; que alcaldes i regidors d’una formació no independentista reivindiquin la independència ajuda a estendre la idea a sectors més allunyats dels partits declaradament independentistes. El què no s’hauria de considerar normal, en cas de produir-se, és la instrumentalització partidista d’una institució unitària per a objectius que no només difereixen de l’objectiu declarat –la independència- sinó que n’esdevenen obstacles.

Ja ho cantava fa trenta anys la Trinca: “I per asserenar els ànims d’aquest poble tant tossut/ es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut./ Però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat/ els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”. Compte, doncs, amb les receptes pactistes dels bruixots de la tribu.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid