No és la primera vegada que escric sobre aquesta qüestió, i probablement no serà l'última. Ser independentista i d'esquerres és una qüestió complicada en aquest país ocupat i espoliat. Avui, que ens trobem en una cruïlla nacional on cal triar entre el blanc i el negre, entre el tot o el res, estem també immersos en una context de crisi social que està escindint les dues qüestions.
El projecte nacional ha anat quedant desplaçat per les prioritats socials i sovint se'ns obliga a triar "o independentista o d'esquerres". Una dinàmica perversa que es visualitza cada cop més en les mobilitzacions socials contra la crisi i les retallades impulsades pels mercats i aplicades pels gossos faldillers dels governs estatals i autonòmics.
És molt cansat haver de repetir un i mil cops que les dues coses son conjuminables, entrallaçables, compatibles, i no només això, sinó imprescindibles i indestriables, malgrat que la dialèctica i la història ens ensenyen que la simultaneïtat no sempre està al servei de les voluntats. Ras i curt, pot arribar una cosa abans que l'altra i sigui el que sigui que hagi d'arribar primer ens esperonarà per continuar la lluita per l'altre objectiu. Perquè ambdós son prioritaris! Combatre l'imperialisme i combatre els embats del capitalisme, quasi res!
Les exigències dels mercats han posat dempeus governs i estats sencers, i això s'està traduint en el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de dures retallades. Una política que està afeblint la capacitat adquisitiva de les classes populars alhora que en desplaça la influència cultural, econòmica, social, política, en benefici dels sectors dominants, les oligarquies, les classes poderoses. Aquesta dinàmica es tradueix en una revifalla de les mobilitzacions ciutadanes, que ja han desbordat els cercles clàssics dels moviments més polititzats i rupturistes, com l'esquerra independentista. Avui, la lluita de classes és reivindicada per un important segment de la societat.
D'altra banda, l'imperialisme espanyol, al marge de les majories representades al Congrés de Diputats, continua la seva ofensiva contra la identitat catalana i contra la nostra llengua, amb la voluntat d'anorrear-nos i reduir-nos a la mínima expressió i culminar així més de tres segles d'ocupació que ha alternat moments de sang i foc i moments més moderats i subtils. El poble català porta segles resistint, però de la mal anomenada "transició" ençà es detecta una potent ofensiva en els darrers temps, que ha originat massives i històriques mobilitzacions populars que fins i tot han tingut ressò internacional (organització de consultes populars i més d'un milió de manifestants el juliol de 2010). Al País Valencià i a les Illes el poble català resisteix heroicament als setges organitzats pel feixisme instal·lat als governs autonòmics.
I és en aquesta cruïlla històrica on és fàcil detectar-hi desdoblaments sense raó de ser, però que malauradament hi són. La vella dicotomia es reforça i des d'alguns sectors s'aposta per reforçar l'eix nacional i des d'altres per reforçar l'eix ideològic dreta-esquerra. I en aquesta mena d'esquizofrènia política viu el nostre país ocupat. Així, si s'aposta per reforçar l'eix nacional es deixa de banda el combat social i si es prioritza la lluita social es deixa en un segon terme la lluita contra l'imperialisme.
En ambdós cantons es reivindica cada cop amb més força una transversalitat comunicant. En l'àmbit nacional pren força una unió estratègica al marge d'ideologies per avançar cap a una ruptura amb l'estat espanyol i en l'àmbit social es reclama un front aglutinador (al marge de si s'és espanyolista, anarquista, independentista...) per fer front als embats del capitalisme. Tot plegat complex i de gens fàcil resolució. Si no s'afinen els discursos i no es persevera en l'equilibri és molt fàcil creuar línies roges perquè són molt primes i de vegades imperceptibles. Pretendre fer sobiranisme neutre al marge d'ideologies és una quimera i pretendre residualitzar el discurs independentista en les lluites socials equival a legitimar l'estat imperialista.
I és aquí on l'esquerra independentista ha d'emergir com un agent polític de primer ordre, per responsabilitat històrica, per formació de la seva militància, perquè la conjuntura ens ho demana. Probablement els més de 40 anys d'història de l'esquerra independentista i tota l'experiència i tradició militant acumulada rebrota avui i el país ens reclama, ho necessita. No voldria fer crides a un cert messianisme ni caure en la més burda pedanteria, però humilment sí que crec que en aquests moments convulsos ens pertoca una certa responsabilitat. Tenim les habilitats suficients com per relligar les dues lluites i convèncer que són paral·leles.
Per dir-ho ras i curt i a tall d'exemple prosaic: a les mobilitzacions contra les retallades, contra la reforma laboral, per una alternativa al capitalisme, cal anar-hi amb estelades i reivindicar la independència perquè només apostant per desenvolupar el socialisme al nostre país (en federació amb altres pobles) podrem fer front al capitalisme.
I a l'altre cantó, en les reivindicacions sobiranistes, és vital anar-hi amb la bandera del combat social perquè un país no pot esdevenir lliure si els seus ciutadans viuen oprimits per la força de la injustícia capitalista; la nostra feina és convèncer els descreguts, fer-los veure que el projecte nacional arribarà a bon port si s'hi afegeix la majoria treballadora d'aquest país, i només ho farà si concep la llibertat nacional com un refugi, un abrigall que el protegeixi dels abusos i injustícies dels mercats desfermats.
El projecte nacional ha anat quedant desplaçat per les prioritats socials i sovint se'ns obliga a triar "o independentista o d'esquerres". Una dinàmica perversa que es visualitza cada cop més en les mobilitzacions socials contra la crisi i les retallades impulsades pels mercats i aplicades pels gossos faldillers dels governs estatals i autonòmics.
És molt cansat haver de repetir un i mil cops que les dues coses son conjuminables, entrallaçables, compatibles, i no només això, sinó imprescindibles i indestriables, malgrat que la dialèctica i la història ens ensenyen que la simultaneïtat no sempre està al servei de les voluntats. Ras i curt, pot arribar una cosa abans que l'altra i sigui el que sigui que hagi d'arribar primer ens esperonarà per continuar la lluita per l'altre objectiu. Perquè ambdós son prioritaris! Combatre l'imperialisme i combatre els embats del capitalisme, quasi res!
Les exigències dels mercats han posat dempeus governs i estats sencers, i això s'està traduint en el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de dures retallades. Una política que està afeblint la capacitat adquisitiva de les classes populars alhora que en desplaça la influència cultural, econòmica, social, política, en benefici dels sectors dominants, les oligarquies, les classes poderoses. Aquesta dinàmica es tradueix en una revifalla de les mobilitzacions ciutadanes, que ja han desbordat els cercles clàssics dels moviments més polititzats i rupturistes, com l'esquerra independentista. Avui, la lluita de classes és reivindicada per un important segment de la societat.
D'altra banda, l'imperialisme espanyol, al marge de les majories representades al Congrés de Diputats, continua la seva ofensiva contra la identitat catalana i contra la nostra llengua, amb la voluntat d'anorrear-nos i reduir-nos a la mínima expressió i culminar així més de tres segles d'ocupació que ha alternat moments de sang i foc i moments més moderats i subtils. El poble català porta segles resistint, però de la mal anomenada "transició" ençà es detecta una potent ofensiva en els darrers temps, que ha originat massives i històriques mobilitzacions populars que fins i tot han tingut ressò internacional (organització de consultes populars i més d'un milió de manifestants el juliol de 2010). Al País Valencià i a les Illes el poble català resisteix heroicament als setges organitzats pel feixisme instal·lat als governs autonòmics.
I és en aquesta cruïlla històrica on és fàcil detectar-hi desdoblaments sense raó de ser, però que malauradament hi són. La vella dicotomia es reforça i des d'alguns sectors s'aposta per reforçar l'eix nacional i des d'altres per reforçar l'eix ideològic dreta-esquerra. I en aquesta mena d'esquizofrènia política viu el nostre país ocupat. Així, si s'aposta per reforçar l'eix nacional es deixa de banda el combat social i si es prioritza la lluita social es deixa en un segon terme la lluita contra l'imperialisme.
En ambdós cantons es reivindica cada cop amb més força una transversalitat comunicant. En l'àmbit nacional pren força una unió estratègica al marge d'ideologies per avançar cap a una ruptura amb l'estat espanyol i en l'àmbit social es reclama un front aglutinador (al marge de si s'és espanyolista, anarquista, independentista...) per fer front als embats del capitalisme. Tot plegat complex i de gens fàcil resolució. Si no s'afinen els discursos i no es persevera en l'equilibri és molt fàcil creuar línies roges perquè són molt primes i de vegades imperceptibles. Pretendre fer sobiranisme neutre al marge d'ideologies és una quimera i pretendre residualitzar el discurs independentista en les lluites socials equival a legitimar l'estat imperialista.
I és aquí on l'esquerra independentista ha d'emergir com un agent polític de primer ordre, per responsabilitat històrica, per formació de la seva militància, perquè la conjuntura ens ho demana. Probablement els més de 40 anys d'història de l'esquerra independentista i tota l'experiència i tradició militant acumulada rebrota avui i el país ens reclama, ho necessita. No voldria fer crides a un cert messianisme ni caure en la més burda pedanteria, però humilment sí que crec que en aquests moments convulsos ens pertoca una certa responsabilitat. Tenim les habilitats suficients com per relligar les dues lluites i convèncer que són paral·leles.
Per dir-ho ras i curt i a tall d'exemple prosaic: a les mobilitzacions contra les retallades, contra la reforma laboral, per una alternativa al capitalisme, cal anar-hi amb estelades i reivindicar la independència perquè només apostant per desenvolupar el socialisme al nostre país (en federació amb altres pobles) podrem fer front al capitalisme.
I a l'altre cantó, en les reivindicacions sobiranistes, és vital anar-hi amb la bandera del combat social perquè un país no pot esdevenir lliure si els seus ciutadans viuen oprimits per la força de la injustícia capitalista; la nostra feina és convèncer els descreguts, fer-los veure que el projecte nacional arribarà a bon port si s'hi afegeix la majoria treballadora d'aquest país, i només ho farà si concep la llibertat nacional com un refugi, un abrigall que el protegeixi dels abusos i injustícies dels mercats desfermats.
