El dia 25 de març proppassat vaig assistir a la presentació del llibre La Revolució Pendent escrit per protagonistes destacats dels anys 70 i 80 del segle passat, Carles Benítez i Blanca Serra, on expliquen el naixement d’un nou independentisme en els anys convulsos de la fi del règim franquista i la construcció del règim de la monarquia borbònica que el va succeir.
D’aleshores ençà, han anat apareixent opinions sobre aquest fenomen polític, aleshores nou, que justament, neix i creix, en la conjuntura de la construcció del nou poder espanyol monàrquic, continuador del franquisme.
No són pocs els independentistes que fan mala cara a la mena d’experiències del que serien, segons ells, una mena de ‘lluita inútil’ d’aquells anys; perquè, des de la sapiència del sofà, dictaminen que es van cometre dos errors: l’enfocament de la ‘subversió’ i l’enfocament de la ‘institucionalització’. Els ‘subversius’ escindits del PSAN, que als anys 80 havien de donar lloc a una triple acció mobilitzadora política-ideològica (PSAN-Provisional), ‘subversiva’ (Terra Lliure) i antirepessiva (els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans), havien de fracassar perquè aquells anys eren d’hegemonia constitucional i no es podia anar ‘contracorrent’. I els ‘institucionalistes’ del BEAN i Nacionalistes d’Esquerra van fracassar també perquè havien fixat les seves esperances en el terreny de l’enemic. Així de senzill.
Però ... l’independentisme va fracassar? Analitzem-ho des de l’òptica implacable de la confrontació:
Des de les anàlisis del llibre que comentem les coses no són tan simples perquè justament apareix amb molta claredat que el nou moviment independentista, conscient de les febleses del moviment polític antifranquista, tenia com a funció posar al descobert les seves trampes i maniobres. I això no es podia fer – no es pot fer – sense confrontació. Ha estat justament la confrontació d’aquells anys el que va deixar al descobert l’essència del règim monàrquic espanyol i les seves estructures d’estat;
i, al mateix temps, va mostrar les febleses dels posicionaments autonomistes (condescendents amb el Règim monàrquic espanyol). Les grans mobilitzacions del nostre segle (que comencen amb la gran manifestació impulsada per la PDD l’any 2006) i les errades del poder espanyol (brutalitat repressiva, manipulació dels mitjans de comunicació, catalanofòbia, ocupació espanyola ...) només es podien deixar en evidència forçant la confrontació. I això és el que va fer l’independentisme d’aquells anys de manera que va aconseguir trencar el silenci i mostrar per primer cop en molts anys la necessitat de l’objectiu independentista, en aquell panorama d’horrors i falsedats.
Sense confrontació no hauríem arribat al 2006, al 2012, al 2017, ni al 2019 ... I sense confrontació no serà mai possible la Independència. Alguns ho van veure ja fa molts anys. Cal la confrontació. I ha d’existir a molts nivells. No tothom ha de fer el mateix. Però tots hem d’empènyer en la mateixa direcció: denúncia constant; mobilització creixent; i acció i pressió de tota mena. Que la repressió no sigui possible, que cap acció repressiva surti de franc, que l’economia d’explotació que volen imposar sigui contestada, que es mantingui amb fermesa la contestació.
Si com diuen alguns (com he vist en algun article d‘El Punt Avui, per exemple) que la Independència necessita una revolució perquè sigui possible ... és que ens estan cridant a la confrontació. Si volem canviar les coses i sortir de l’opressió enganxifosa de l’espanyolisme decadent, ens cal la lluita. La lluita de tothom: cadascú des de la seva possibilitat, cadascú segons la seva consciència, cadascú des de la seva voluntat de lluita. Tothom empenyent contra l’opressió que ens a tenalla. Fent més i més forta i compacta la confrontació. Com es va començar en aquells anys de la gran mentida.
