Independentisme republicà

La primera: Tots compartim, i exigim per a tothom, els drets derivats de la nostra condició comuna de ciutadans. Tots pertanyem a una comunitat de ciutadans

La segona forma de compartir, que no es contradiu amb la primera i que el que és raonable és que la complementi, es fa des de l'opció nacionalista. La nació és l'espai on tots exerceixen la ciutadania. En aquesta opció el que es comparteix és una determinada identitat col·lectiva. Es comparteixen uns senyals específics d'identitat. Una llengua, uns símbols, un relat històric, etc. S'entén així que aquesta vida cultural específica mereix ser respectada i que aquesta diferencialitat compartida constitueix una nació que com a tal mereix ser autogovernada legitimant cada nació amb un Estat propi.

Hi ha una tercera forma de compartir una definició sobre la comunitat, de sentir-se participant i reconegut en una comunitat. En aquesta els arguments -el raonament- que condueixen a establir que una determinada comunitat és específicament diferent i en conseqüència pot merèixer el ple autogovern són els proposats per l'independentisme republicà. L'argumentació, com es veurà, és diferent de la que s'utilitza en el discurs nacionalista, però sens dubte no resulten raonaments incompatibles entre ells i a més poden ser complementaris.

En el supòsit de l'independentisme republicà el que es comparteix és una percepció comuna de la vida social i política. El que es comparteix són uns determinats valors en les relacions socials situades en els diferents espais de la societat civil. I el que es comparteix és una actitud enfront del poder polític, de vigilància i control enfront d’aquest poder.

Si descendim a la nostra realitat d'Euskadi, podríem afirmar que en la nostra comunitat hi ha una determinada i compartida cultura social i política, diferent del concepte de cultura, simplement, que adjudicàvem al nacionalisme. En la seva dimensió social més genèrica és una cultura que proposa i posa en marxa organitzacions socials, que tracta d'estendre i densificar un teixit social estable. És una cultura que creu que té sentit treballar en societat, en la societat, amb els altres i conjuntament, exigir col·lectivament canvis socials i polítics. És una cultura rica en capital social-confiança en l'altre-, en solidaritat i demanda de protagonisme -també polític- de la societat civil.

En la seva dimensió política comparteix la reivindicació del control, vigilància de les institucions polítiques i la demanda d'austeritat -personal i col·lectiva-. Rebutja l'autoritarisme, denuncia pràctiques i procediments antidemocràtics, i exigeix i promou experiències participatives ciutadanes.

En aquest sentit, es pot afirmar l'existència -o almenys la tendència a la seva implementació- del republicanisme en la nostra societat. Ell mateix no es defineix tant pel seu amor a la república, sinó més aviat per una actitud participativa dels ciutadans en els assumptes públics, socials i polítics, pel seu interès i compromís amb la cosa pública -la res publica-, com també per orientar-se cap a l'exigència d'una política reguladora del bé públic en general i de la igualtat molt en particular.

És amb aquesta cultura republicana des d'on es construeix la demanda independentista. Els que comparteixen a Euskadi aquesta forma de veure i practicar les relacions socials i polítiques comproven que els governants de l'Estat espanyol no practiquen aquesta política d'austeritat, de submissió al control social, de rebuig a l'autoritarisme i de foment de la participació política cívica, ni creuen massa que hagin de resoldre els problemes socials, els problemes de la desigualtat. Amb aquest panorama, aquests ciutadans republicans comproven així mateix que aquestes actituds dels governants no es donen per caprici, arbitrarietat o engany, ja que són elegits per ciutadans que en principi entenen que és més adequat per als seus interessos que els governin autoritats escassament interessades en pràctiques democràtiques i decididament posicionades en contra d'intervenir per reduir la desigualtat.

Aquesta cultura ciutadana -social i política-, molt present a Espanya, adquirirà més arrelament i serà l’hegemònica a partir de l'actual i la futura victòria del PP per la qual una majoria de la societat espanyola dóna suport al conjunt de valors, actituds i comportaments que el PP proposa -i practica-en el terreny de les relacions socials i de la política. Aquesta societat espanyola comparteix amb el PP, d'una banda, la cultura de la competitivitat i el darwinisme social i, de l'altra, l'acceptació d'un tipus d'Estat d’exigències democràtiques molt limitades i de tendències autoritàries.

L'independentisme republicà parteix de la convicció que resulta central per a la vida individual i col·lectiva el fet que en la seva comunitat s'estableixin i es despleguin determinats comportaments en les relacions socials col·lectives i en les relacions amb el polític. I parteix de la convicció que les resolucions polítiques de l'Estat central, i sobretot les conviccions ideològiques que sustenten la seva tasca política, han d’impedir o marginar aquestes determinades conductes socials. És per això que, en conseqüència, l'independentisme republicà pensa que el canvi d'orientació d'aquestes lleis, d'aquestes polítiques, no provindrà de la comunitat nacional principal, de l'espanyola. I això és el que el porta a proposar la independència envers aquesta, tot posant en mans de la comunitat nacional basca totes les polítiques adreçades a construir i estendre aquestes conductes de participació política i de cooperació social -de republicanisme- descrits més amunt.