Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Carlo Giuliani i la primavera valenciana
02/03/2012 Francesc Miralles
Francesc Miralles Francesc Miralles

Si ens pregunten d'on ve el nom d'això que anomenem primavera valenciana, segurament ens venen al cap les primaveres àrabs. Una imatge idealitzada de revolucions sense sang, florals, que porten la democràcia (siga el que siga això)- a societats endarrerides i marcades per una llarga dictadura militar. El model subconscient és la llunyana primavera portuguesa, aquell assolellat 25 d'abril amb soldats somrients i clavells a la solapa pels carrers de Lisboa, ara encarnada en gent acampada en una plaça del Caire. Ningú pensa en les massacres a Homs, Sana'a o Bahrein o els cairotes abatent policies a pedrades i còctels molotov. Tant o més representatives que això primer: la diferència és que els manifestants de la plaça els hem vist a la tele; als altres no.

Passem a la primavera valenciana: dia rere dia els estudiants de l'IES Lluís Vives es manifesten a la porta del seu centre, i reben el suport i assistència dels sospitosos habituals, diferents col·lectius estudiantils i moviments socials de la ciutat. Com és natural, aquests últims són els primers en tenir detinguts. Finalment es donen ordres de carregar sense mirar pèl i acabar amb les concentracions, que fins al moment no aplegaven sinó 300 persones de mitjana. El segon dia la cosa esdevé una cacera i persecució per tot el centre de la ciutat, i apareixen les famoses declaracions del cap de la Policia Nacional- nomenat pel PSOE- titllant els estudiants d'enemics.

Aquí hi ha el punt rellevant del procés: la premsa afí al règim comença explicant els successos en termes d'enfrontaments, disturbis... que la policia intenta conjurar com pot. En definitiva, la línia habitual. Però el poder d'Internet, la força de les imatges que circulen i el discurs que es crea a les xarxes configura un relat ben diferent: el de la brutalitat policial contra manifestants indefensos. Es veuen obligats a rectificar sobre la marxa. Primer els mitjans tradicionals, i després els governamentals. Perden el control comunicatiu de la situació.

Durant una setmana i escaig el govern espanyol i els seus mitjans afins perd el monopoli per determinar què és, què significa la violència, i qui la pot exercir. Esta setmana, després de la vaga d'estudiants, hem tornat a la normalitat: ja tornem a parlar d'elements antisistema, de contenidors cremats i de pacífics contra violents. La tònica habitual i el debat en què a l'esquerra ens fascina tant caure, citar Gandhi i versicles del “No hay tregua” dels Barricada. Allò que ens hauria d'interessar és el procés ni que siga intermitent, en què el discurs habitual dels tertulians i la-unidad-de-todos-los-demócratas-contra cau sepultat sota la força dels fets i les imatges que corren per les xarxes. Però és que ni això és nou: és també flor d'una primavera.

El moviment antiglobalització- a qui ho devem pràcticament tot- agonitzà després de plantejar un repte frontal al sistema, a Gènova un dia a camp obert, que resultà en la mort de Carlo Giuliani i una desbandada com a conills. En els dies subsegüents la solidaritat de centenars de milers de persones resultà en grans manifestacions contra la brutalitat policial, però la història ja estava escrita. No s'havia rebentat la cimera, i el moviment patiria una derrota de què ja no es recuperaria: la gent que acudí per solidaritzar-se amb Carlo Giuliani ja no pretenia acabar per la força amb el G-7 sinó d'altres coses. Com a tal, no podia interpretar-se com un èxit.

De la mateixa manera, no podem interpretar manifestacions on ens deixem estovar per la policia i generem corrents d'adhesió com una estratègia: si l'Estat interpreta- com bé fa- que cap manifestació, per massiva que siga, resultarà en un qüestionament del joc institucional actual, la lluita no anirà enlloc. Ho demostraren els manifestants a la porta del Parlament de Catalunya el passat juny: quan es qüestionà, ni que fos de forma superficial, la legitimitat dels representants electes per desmuntar el (poc) estat social el sistema reaccionà com un sol home amb tota l'artilleria.

No hi hagué sorpreses: tots els partits i també els mitjans autodenominats progressistes respongueren “Jo amb el Parlament”. Igual no és la solució a la sopa d'all, però si realment es vol qüestionar l'establishment i guanyar adhesions més enllà de la llàstima, és aquesta l'autèntica línia de fissura que marca la diferència entre hivern i primavera: separar els qui mamen dels qui no, l'1% del 99%. Pensem-hi. 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid