Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
29-M, una vaga necessària però inútil
18/03/2012 Toni Cucarella
Toni cucarella Toni cucarella

El 29-M toca donar suport a la vaga general contra la Reforma Laboral. La seguiré per dignitat, no pas perquè la considere útil i eficaç. Permeteu-me, a tall d’explicació, algunes consideracions al voltant d’aquesta vaga.

Tinguem-ho clar que no tombarà la Reforma Laboral encara que el seguiment fóra del 100%. De fet, si el PP no fóra tan visceralment obtús hauria pogut tirar avant aquesta mateixa reforma –pam amunt, pam avall– si no haguera fotut un arrogant puntelló al cul als dos sindicats dits «majoritaris», CCOO i UGT. Cal recordar que dies abans d’escenificar la ruptura, aquests dos sindicats s’havien fotografiat amb la patronal per a dir que acceptaven –«responsablament»– la congelació salarial. Com si els salaris dels treballadors hagueren estat causa de la crisi en què ens han afonat. És voler dir que ho haurien negociat tot i haurien acceptat amb punts i comes aquesta mateixa reforma laboral que ara blasmen. Com han fet sempre.

És més per despit que no per convicció que aquests dos sindicats  s’han bolcat a recolzar aquesta vaga. Fet i fet, jo la faré amb el convenciment que estic donant suport –si us plau, per força– a l’estratègia particular d’aquests sindicats més que no a la derogació de la Reforma Laboral del PP, i que aquests dos sindicats ens deixaran penjats com un moc en el mateix moment que el govern i la patronal els xiulen al seu costat a negociar. I val a dir que no ens enganyen, atès que els seus dos líders principals, en Toxo i en Méndez, prou que ho repeteixen com un clam de desesperació: que ells volen negociar! I, com han vingut fent fins ara, negociaran contra els nostres drets, els barataran per un grapat de cursos de formació o per un mig per cent més dels pressupostos públics.

Els ho vull dir, a CCOO i UGT, tot i que ja sé que se’m riuran en la cara, que jo no faré vaga perquè ells negocien en nom meu l’endemà mateix. No vull que negocien res. No hi ha res a negociar. Perquè hem retrocedit més de 100 anys pel que fa a drets laborals i socials. És clar que voldríem recuperar el dret de la negociació col·lectiva i tots els drets que havíem aconseguit fins ara, però no els recuperarem de cap manera col·laborant a fer humiliants paperots en una taula de negociació a cartes vistes i amb una baralla nova que no ens han donat a triar. ¿Quin sentit té negociar res si tot el que s’havia aconseguit després de molts anys de lluita democràtica –i de negociacions– s’ho han carregat amb un decret llei? La norma que han imposat és que els acords negociats i acordats avui els derogaran unilateralment demà. Negociar? Només es pot negociar amb gent honrada, amb gent «de paraula». I no és el cas. En aquell altre costat de la «negociació», s’hi asseuen facinerosos, explotadors, mafiosos, senyorets, sangoneres, proxenetes laborals, macarres i cortesans de la política...

 Crec que avui dia les vagues no són efectives. I més ara, que els nostres drets han estat abolits per aquesta Reforma Laboral per a major glòria de la Dictadura dels Mercats i dels seus còmplices polítics (i peons sindicals). Si una vaga es considera una victòria quan obté un seguiment massiu, en les condicions actuals –serveis mínims abusius, por, malfiança–va a ser molt dificil secundar-la i per tant assolir l’èxit. Pensem que amb l’actual legislació laboral –motiu d’aquesta vaga– despatxar un treballador de manera improcedent –com a represàlia per reclamar uns drets, per protestar una rebaixa de salari, per unir-se a un vaga– és tan fàcil per a l’empresari, fins i tot també per a l’Administració, que la por a perdre el lloc de treball o ser castigat amb un ajust de «mobilitat» farà que molta gent s’hi repensarà abans de fer-la. I aquesta por valdrà per a explicar moltes absències en aquesta vaga i en totes les que vindran mentre continue vigent aquesta Reforma Laboral, i amb les «millores» –sempre a favor de l’empresariat, dels Mercats– que sens dubte tindrà en un futur immediat, com la «regulació» del dret de vaga.

Si la idea d’una vaga és fer pressió mitjançant el perjudici econòmic que provoca, actualment el perjudici és major per al treballador que no per a l’empresa, siga privada o pública. Fet i fet, en molts casos l’estalvi econòmic que per a l’empresa comportarà la vaga serà motiu de satisfacció.  A banda, la gestió de «la imatge», amb tota la quantitat de mitjans de desinformació al seu abast, públics i privats. De més a més, quan un govern es llança a fer una reforma laboral tan regressiva i lesiva per als treballadors com la que ha aprovat el PP, compta amb la convocatòria de vaga, i ha preparat l’estratègia de gestió del conflicte. Dirà –com diu– que li molesta, que li fa mal. Però se’n plany només de cara a la galeria; tanmateix, interiorment, govern i patronal, se’n riuen. D’aquesta i de cent més que n’organitzàrem. I si la del 29-M ja veurem quina suma aconseguirà de traure, si en volguérem fer més el seguiment seria cada vegada en forma de resta. I sempre a favor dels interessos de l’empresa i del govern, de les institucions polítiques i financeres europees i dels Mercats. Avui dia, la vaga no és útil com a mitjà de pressió. Ens «pressiona» més a nosaltres que no a «ells». La vaga –encara més la Vaga General– forma part del nostre imaginari «de combat» i ens resistim ha deixar-la de costat. Però hauríem de buscar altres formes de pressió més útils, més eficaces, menys perjudicials per a nosaltres.

Al meu entendre, Manuel de Pedrolo ens ofereix un motiu de reflexió en la seua novel·la Acte de Violència. La resistència contra la injustícia no es fa oferint-se a cara descoberta a la represàlia. La revolta es fa en silenci, «anònimament». Recordeu –els qui heu llegit la novel·la– quina era la consigna: «És molt senzill. No sortiu de casa». Aquesta hauria de ser, al meu parer, la idea sobre la qual construir una altra manera de fer pressió, de revoltar-se. Contra una revolta silenciosa, sense ningú en concret a qui perseguir, no pot haver cap represàlia, ni física, ni moral, ni econòmica. Qui pot castigar-te per tancar la llum durant unes determinades hora, per traure uns diners del banc un dia en concret, per no comprar determinats productes, per no votar i deslegitimar-los... Una consigna a la xarxa pot provocar un terratrèmol, prou que ho sabem. I paciència, que amb temps i palla maduren nyesples.

Però crec que la millor forma de pressió és la deslegitimació de les seues institucions, de les seues «taules de negociació». Si tenim clar que vivim sotmesos a una dictadura sense pal·liatius –això que ara en diuen Els Mercats, que ens «castiguen» si no fem això que volen o allò altre que diuen–, si la politica ha deixat de ser democràtica per a ser còmplice d’aquesta dictadura, no hauríem de legitimar-la amb la nostra participació. L’esquerra i els sindicats haurien de plantejar-se si per a fer política cal convertir-se en coartada d’un sistema que es vanta de democràtic però que funciona i actua com a totalitari. L’esquerra –qualsevol demòcrata en general– no hauria de participar en cap pantomina electoral. Fet i fet, votem però no tenim dret de decisió, negociem i no té valor de llei allò que hi acordem. Si hi participem, doncs, és en qualitat d’imbècil comparsa.

Quan arribaran les properes eleccions potser caldria fer córrer la veu: És molt senzill... No volem la dictadura i no serem coartada participant en les seues eleccions, en els seus Parlaments, en les seues taules de negociació. No caldria eixir al carrer ni fer vagues. Només cal fer gestos. Gestos senzills, anònims i nombrosos. No votes, no compres, no pagues, no col·labores... I fer-ho sempre amb les esquenes cobertes. Contra aquesta manera d’actuar no poden enviar policies a agredir-nos, ni al capatàs de l’empresa a despatxar-nos, ni descomptar-nos el dia de vaga i la part proporcional de l’aportació a la Seguretat Social. 

És una –llarga– reflexió a benefici d’inventari. Faré vaga el 29-M. Per dignitat. Però crec que caldria anar canviant d’estratègia. No legitimem amb la nostra col·laboració aquesta vellarda dictadura transvestida de pubilla democràtica. Procurem que les nostres accions siguen, per damunt de qualsevol altra consideració més sentimental, eficaces i útils (i «fàcils» de secundar).

 

Valora
Rànquings
  1. La professora de l'UdG Esmeralda Úbeda torna a realitzar actes vandàlics unionistes
  2. Membres de La Forja i la CUP fan fora de Sant Pol els arrenca-llaços dels Segadors del Maresme
  3. Convoquen una concentració a Cotlliure per la justícia i les llibertats en protesta de la visita de Pedro Sánchez
  4. El suport de més de 50 organitzacions i desenes de comitès de suport fan preveure una vaga general massiva
  5. UB per la República se suma a la Vaga General
  6. Universitats per la República interromp el Word Law Congress per denunciar la “falsa justícia” espanyola
  7. La CUP-Crida per Girona denuncia manca de planificació del Departament d'Ensenyament davant del tancament del P3 de l'Escola de Font de la Pólvora
  8. Els Mossos detenen un militant de La Forja en el seu domicili a Badalona
  9. La CUP Mataró fa una crida a la mobilització general en defensa dels drets civils, socials i nacionals
  10. Denuncien que la Generalitat vulgui censurar l'acte de Jose Pàmies a Blanes
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid