Segons explicava Palmés Bistagne, unes 3.000 persones —majoritàriament dones— van participar durant quatre dies en debats, ponències i assemblees arribades dels Països Catalans, de diversos punts de l’Estat espanyol i també de l’Estat francès, Suïssa i Portugal. La periodista destacava que, malgrat les diferències ideològiques i estratègiques entre les participants, hi havia un objectiu compartit: “l’abolició de la marginació de la dona”.
La crònica subratllava el fort component polític i social de les jornades, així com els debats intensos que s’hi van produir sobre el feminisme, la participació dels homes, la relació amb els partits polítics i la forma organitzativa que havia d’adoptar el moviment de dones. Un dels punts més polèmics va ser precisament la presència masculina. El “Col·lectiu Feminista” s’hi oposava argumentant que les dones constituïen “la meitat de la humanitat oprimida” i que els espais d’alliberament havien de ser exclusivament femenins. Finalment, els homes van poder assistir-hi només com a espectadors, sense dret a veu ni vot.
L’article també recollia les crítiques cap als partits polítics, acusats per moltes participants d’haver ignorat històricament la problemàtica específica de les dones i d’utilitzar les jornades amb finalitats oportunistes. Les conclusions aprovades denunciaven “la manca d’interès” dels partits i organitzacions pels drets de les dones i reclamaven que els posicionaments públics adoptats aquells dies no fossin només tàctics.
Palmés Bistagne detallava igualment les principals ponències que van centrar el debat: dona i política, dona i treball, dona i sexualitat, dona i barris, dona i legislació i dona i mitjans de comunicació. En l’àmbit de la sexualitat i la legislació, les reivindicacions principals giraven entorn del “dret al propi cos”, la llibertat sexual, el control de la natalitat, l’avortament i la igualtat jurídica entre homes i dones.
La crònica identificava també diverses tendències dins del moviment feminista català de l’època. D’una banda, el feminisme radical del “Col·lectiu Feminista”, partidari d’una coordinació autònoma de dones i contrari a la militància en partits polítics; de l’altra, sectors reformistes vinculats a vocalies de barris i organitzacions socials que defensaven una associació legal de dones; i finalment les feministes anticapitalistes o de lluita de classes, que apostaven per un moviment unitari, democràtic i independent dels partits, però compatible amb la militància política.
La periodista explicava que, malgrat les tensions i els enfrontaments produïts durant els debats, les jornades van representar un moment d’afirmació col·lectiva i de presa de veu de les dones després de dècades de franquisme. “A les jornades es va cridar l’alliberament de la dona, l’amnistia i la llibertat”, escrivia Palmés Bistagne, tot remarcant que moltes participants sentien que, per primera vegada en molt temps, podien expressar públicament les seves reivindicacions.
La publicació d’aquesta crònica a Canigó va contribuir a donar projecció pública a unes jornades considerades avui un punt d’inflexió del moviment feminista català contemporani i de la lluita pels drets de les dones durant els darrers anys del franquisme i l’inici de la Transició.
