El pas del Tour de França per Barcelona ha tornat a convertir la ciutat en aparador internacional. Durant uns dies, milions de persones d'arreu del món han contemplat els seus carrers, el seu patrimoni i el seu paisatge. Les institucions han celebrat la projecció mediàtica de l'esdeveniment i el seu impacte econòmic, presentant-lo com una oportunitat per reforçar la marca Barcelona, no de Catalunya, ni d'una Barcelona catalana.
Però el Tour també convida a formular una pregunta més profunda: quin tipus de projecció internacional necessita Barcelona? o Catalunya? o els Països Catalans? I, sobretot, quin és l'esdeveniment que millor expressa els valors que la ciutat o d'una nació voldria compartir amb el món?
Per trobar una resposta cal mirar noranta anys enrere.
El juliol de 1936, Barcelona havia d'acollir l'Olimpíada Popular, concebuda com una alternativa als Jocs Olímpics de Berlín organitzats pel règim nazi d'Adolf Hitler. Més de sis mil esportistes procedents de desenes de nacions s'havien inscrit en una competició que reivindicava una altra manera d'entendre l'esport: oberta a tothom, sense discriminacions, compromesa amb la democràcia, la pau, la igualtat i la fraternitat entre els pobles.
Aquella Olimpíada no es va arribar a inaugurar. El cop d'estat militar feixista del 18 de juliol va desencadenar la Guerra i va interrompre un dels projectes internacionals més singulars impulsats mai des de Barcelona. Alguns dels esportistes que ja havien arribat a la ciutat van decidir quedar-s'hi i participar en la defensa de la República o col·laborar amb la població en aquells primers dies de resistència al feixisme.
L'Olimpíada Popular va quedar estroncada, però no derrotada. El seu llegat continua viu perquè representava una idea de l'esport radicalment diferent de la que sovint acompanya els grans esdeveniments actuals. No es tractava de competir per la projecció d'una marca ni de mesurar l'impacte econòmic d'una ciutat, sinó d'afirmar que l'esport podia ser també una eina de convivència, de llibertat i de solidaritat internacional.
El context del segle XXI és molt diferent del de 1936, però tampoc no és aliè als grans desafiaments democràtics. L'avenç de l'extrema dreta en nombrosos països, la crisi de confiança que travessen moltes democràcies occidentals, l'augment dels discursos d'odi i les desigualtats socials tornen a plantejar interrogants sobre el model de societat que volem construir.
És en aquest context que el record de l'Olimpíada Popular recupera tota la seva força. Es tracta de preguntar-nos si Barcelona necessita continuar projectant-se principalment a través de grans esdeveniments concebuts com a instruments de promoció turística i econòmica o si també pot aspirar a impulsar iniciatives que situïn al centre la cultura, la participació ciutadana, la convivència i els valors democràtics.
Des d'una perspectiva nacional catalana, aquest horitzó adquireix encara una altra dimensió. Seria un orgull veure algun dia una Barcelona lliure, capital d'uns Països Catalans independents, recuperar l'esperit d'aquella Olimpíada Popular interrompuda pel feixisme. No com una simple recreació històrica, sinó com l'expressió d'un país que es presenta al món amb veu pròpia i que entén l'esport com una eina de trobada entre pobles, de pau i de llibertat.
Potser avui aquest projecte sembla llunyà. Però també ho semblava, l'any 1936, organitzar una olimpíada alternativa als Jocs de Berlín i convertir Barcelona en la capital mundial de l'antifeixisme esportiu.
Hi ha esdeveniments que deixen una gran empremta mediàtica i econòmica, que qüestionen el model de ciutat que volem. N’hi ha d’altres que, malgrat no haver-se pogut celebrar mai, continuen inspirant generacions senceres.
Potser el gran somni pendent de Barcelona no és organitzar un esdeveniment més gran que els altres. Potser és recuperar aquell esperit que, durant uns dies de juliol de 1936, va convertir la ciutat en un símbol universal de llibertat, solidaritat i esperança.
En un temps marcat per la incertesa, recuperar aquell llegat seria molt més que un homenatge a la història. Seria una manera de recordar que els pobles també es projecten al món pels ideals que són capaços de defensar, el de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
