De Mazón a Pérez hem entrat en una espiral en què el govern autonòmic valencià cada cop es va degradant més conforme el poble va constituint-se en un subjecte polític en ascens i ennoblidor.
I la degradació no abasta únicament el president expulsat- Mazón- i el president successor –Pérez- sinó tot l’entorn polític que rodeja l’autonomia i els negocis que en viuen: no fora just cenyir-nos a la parella Vox-PP o PP-Vox – que serien els dolents de la funció, perquè el joc que ha ofert la resta de grups polítics, encapçalats pel Psoe- tant el valencià com l’estatal- és igualment miserable i oportunista.
Allò lògic que s’hauria d’haver esperat arran de la tragèdia de la llevantada és una retirada immediata de tota la xarxa política de PP-Vox, i un relleu electoral també immediat al govern de l’autonomia: tota la resta ha estat i està sent pur espectacle davant del parlament valencià i el parlament estatal on s’han pogut abocar tot el conjunt de mentides i mitges veritats dels dirigents valencians, els polítics estatals i les testes coronades.
La dignitat, la indignació i la solidaritat durant dies i mesos, i fins ara- un any després- han anat a càrrec de les famílies dels morts irrecuperables, dels veïns i veïnes dels pobles arrasats, les cases i negocis destruïts, i de l’ajut i solidaritat de milers de persones de tot arreu que no s’ha aturat durant mesos i mesos; valencians i valencianes han omplert els carrers a milers reclamant justícia i condemnes per als politics del govern per les seves actuacions i negligències criminals.
Ara és l’hora de la reconstrucció i de passar comptes amb els poders autonòmics i els poders que mouen els fils a Madrid: Mazón ha de deixar d’amagar-se al Parlament valencià i ha d’acabar la seva carrera a la presó; i no hauria de ser l’únic. Que a Madrid preocupés sobretot que durant aquell fatídic pont de minivacances quedes interromput el servei ferroviari d’alta velocitat Madrid-València i es trenqués el negoci turístic i les ànsies de mar mediterrani de molts madrilenys també hauria de rebre, ni que sigui, una sanció real i moral.
Que el daltabaix polític de la nostra nació succeís al daltabaix humà d’aquell terrible degoteig de morts ens posa davant dels ulls i al cor una tragèdia les conseqüències de la qual no podem ni volem oblidar: molts catalans del Principat ens vàrem sentir apel·lats per atendre les necessitats més urgents dels nostres compatriotes i vàrem comprovar la iniquitat i el cinisme de molts alts càrrecs del PP i Vox que volien espolsar-se les culpes.
Ara la investigació judicial, a càrrec de la jutgessa de Catarroja, està agafant embranzida i està constituint, juntament amb les successives i multitudinàries manifestacions populars de rebuig, un dels punts fonamentals per donar la volta política al país i no deixar que se surtin amb la seva tot el conjunt de males persones que pretenen no únicament passar desapercebuts sinó fer diners amb la reconstrucció.
És fonamental que hi hagi unió amb la gent que va viure la catàstrofe i els morts del metro de València i que van ser tant ignorats i menystinguts; és fonamental que no es deixi en mans dels espectacles dels governants valencians i espanyols –ministres, testes borbòniques coronades, magistrats i autoritats religioses i militars addictes a la foto- la gestió del dolor i l’anhel de justícia de les víctimes; no n’hi ha prou de dir “això no pot passar mai més”, perquè la reconstrucció exigeix posar en qüestió la manera depredadora com han estat construïdes i poblades zones inundables, cosa que continua sent un perill per als habitants més humils.
Justícia, solidaritat i reconstrucció sensata i no especulativa és el que cal abordar de manera immediata i el que reclama la població. I això és un afer polític molt seriós.
I allò que haurem de fer tota la nació dels Països Catalans és tenir una mirada curta immediata a favor dels afectats per la dana del l’horta sud i al mateix temps una mirada molt llarga i de futur com a nació que busca el seu alliberament nacional. I en aquesta mirada llarga hi entren elements d’immediatesa procedents de tots els recons de la nostra nació: de les Illes ens arriba una proposta molt ambiciosa que s’ha començat a treballar entorn a treure la llengua de la seva submissió i prostració: la mobilització del Correllengua Agermanat; també de les Illes- i en una tercera convocatòria que continua la que va començar a Arenys de Mar (1 septembre 1924) , a Palma (2a Mallorca 2025); i aquest 2026 seria la 3a de la Trobada de dones dels Països Catalans en aquesta ocasió a Catalunya Nord, precedides de Jornades de treball en diferents poblacions del país. Tot ens confirma que la lluita de les dones és i serà un component essencial del procés de transformació social i política de la nostra nació.
I una tercera notícia , aquesta amb epicentre al País Valencià: la consolidació d’un sindicalisme de classe, autònom, assembleari, plural, sociopolític i arrelat al teixit productiu d’aquesta part de la nació i amb llaços de germanor amb la Intersindical del Principat. És una vella aspiració que a la llarga existeixi una força sindical que respongui a la defensa dels drets de les classes treballadores i que consideri que aquests drets son inseparables de la defensa de la democràcia, de la justícia social i dels drets a la sobirania dels Països Catalans en el seu conjunt.
