Així s’exclamava Victor Balaguer (1824-1901) en el conegut poema patriòtic “Els quatre pals de sang” i així vaig pensar jo, quan pretenia escriure aquest text i em vaig quedar a les fosques durant més de 10 hores... Res no pot ser més clar evident de la nostra dependència d’un estat precari que ni ens garanteix un element tan essencial com el corrent elèctric. I no únicament ens vàrem quedar sense corrent sinó que l’apagada informativa també va ser clamorosa per part de qui havia de donar la cara davant tota la ciutadania ni que fos per dir l’enorme abast del que estava succeint i que s’engegava de seguida tota la maquinària política per tenir-nos informats ni que fos d’hora en hora. Però no, tothom es treia les puces de sobre i el govern central el primer. I com que de Madrid havia de venir tota la informació, també els governs autonòmics del País Valencià i del Principat van esperar una pila d’hores per rebre ordres des de la capital del regne...
Jo tinc molts dubtes que s’aclareixi res de tot aquest episodi ni que ningú de tota la cadena de comandament doni explicacions creïbles ni ningú responsable plegui. Però la sensació de vulnerabilitat. d’estar subjecte a un estat precari i imprevisible ens hauria de fer reflexionar un cop més sobre la dependència que patim i la necessitat de la independència en tots els aspectes de la vida nacional.
La meva intenció era reflexionar sobre la castellanització/ espanyolització/ madrilenyització (que tot és un sol paquet) de les jornades patriòtiques dels Països Catalans; els governs Illa- Mazon- Prohens , independentment del seu color polìtic, coincideixen en voler aigualir i dissoldre la força que tenen jornades clarament independentistes com el Sant Jordi del 23 d’abril, el 25 d’abril valencià i el 31 de desembre de les Illes. Totes tres dates son objecte d’atacs amb diferents mètodes però amb el mateix objectiu: esborrar-ne la seva força popular i independentista. Al Principat es veu clarament que es vol destacar que el 23 d’abril és “de tothom” i aglutinador per contraposar-lo a 11 de setembre que seria “d’uns quants” i separador. El govern Mazon opta per una escenificació del 25 d’abril més aviat “de festa de la primavera, la del primer bany complet de l’any. A les Illes s’han inventat una altra data per confrontar-la a la tradicional que recorda l’arribada del rei Jaume a Mallorca. Cap de les tres operacions polítiques tè capacitat de tenir èxit popular malgrat l’ingent publicitat que les acompanya i els diners destinats. És més, aquest any al Principat ha pres el carrer un “Sant Jordi per la llengua” que tindrà continuïtat i s’ha confrontat amb un president Illa fent divulgació a Madrid – on Sant Jordi no té cap tradició- i conversant amigablement amb un escriptor patològicament dedicat a l’odi anticatalà... Ja s`ho faran i bon profit.
