Després de mesos i mesos parlant del futur d’un pacte per la llengua que ha de plantar cara als mals auguris sobre la nostra llengua, per fi n’ha sortit la fotografia dels signants envoltant el president Illa; tot seguit el president s’ha enlairat cap al Japó i Corea a vendre espanyolisme pels quatre costats fent honor a l’esperit d’un pacte més gran i durador que el que s’acabava de firmar: el pacte constitucional del 78 que deixa molt clar el paper suprem i supremacista de la llengua castellana i parla d’un seguit de llengües sense nom, que tenen adjudicat un paper subordinat i inferior. Aquest és el gran pacte que regeix tota la política lingüística de l’estat borbònic espanyol. I no partir d’aquesta realitat converteix el “Pacte Nacional per la Llengua “ en una trista caricatura del que els espanyols titllen de “quiero y no puedo”i els catalans de “voler i doldre”.
El Pacte nacional per la llengua” ocupa 137 pàgines i utilitza un vocabulari volgudament temperat, suavitzat, benpensant, que evita parlar de “necessitats” i “obligacions” , “requisits” o “conflicte”, per centrar-se en conceptes com la voluntat d’ “incrementar “la sensibilització” sobre els drets i deures lingüístics i sobre la realitat sociolingüística del país”, “la detecció de mancances”i “limitacions” (no d’ involució i submissió ni d’ insuficiència políticament programada en la trista realitat nostra).
Val la pena reproduir el text que encapçala “Els grans objectius o horitzons “ del pacte (pàgina 34)
«El partits, les institucions i les entitats que subscriuen aquest pacte comparteixen la voluntat que en un marc de respecte pel plurilingüisme i la diversitat de tota mena que configuren la Catalunya contemporània, el català esdevingui una llengua comuna, completa, plenament oficial de “iure i de facto”i constantment actualitzada, una llengua plenament sostenible que gaudeixi del suport,l’ús i l’apreciació de la població[...]que tothom, de manera progressiva i independentment d’ideologies, posició social, orígens o altres factors l`aprengui i se la faci seva[...] En síntesi, ha de ser una llengua de cohesió i s’han de garantir els drets lingüístics a tota la població»
En poques línies dibuixa un panorama plenament contradictori on es reclama”respecte” pel plurilingüisme (sense dir que es tracta de la confrontació “castellà” i “català”, es demana “suport”, “ús” i “apreciació”, com si el català fos “una persona digna d’amistat” i no una llengua que ha de ser útil i necessària per a tot.
Tot el document està impregnat d’aquest “bonisme” on l’objectiu principal és atraure la simpatia, les ganes amistoses d’aprendre una llengua per la seva atracció irresistible, com si te n’anessis a viure i treballar a Noruega i parlar noruec sigui tan atractiu i simpàtic que sense més ni més t’hi vegis immergit i el parlis correctament.
Aquest és el to ideològic general del pacte destinat a blanquejar la tirada irreversible cap a l’espanyolisme del govern Illa i les seves pretensions i simpaties cap al “bilingüisme” institucional, aquell bilingüisme desequilibrat que serveix per fer veure que pots parlar català, però que l’arracones per a les coses sèries, per exemple per exhibir-se a la fira d’Osaka i el viatge pel Japó i Corea.
Res deixa més clar tota la parafernàlia utilitzada i la hipotètica pluja de milions que conté el pacte – (i que si es fan presents és perquè sortiran de les nostres butxaques prèviament saquejades i espoliades)- que la comparació amb el paper del govern Illa al pavelló suposadament català de la fira d’Osaka: Ni una paraula en català (inclós el nom de la nostra nació exhibit amb una Ñ espanyola i uns “faralaes” sevillans, no cal dir que més catalans i respectuosos que una barretina. Aquesta és , doncs, la presentació i la idea real de la nostra nació que exhibeix el govern Illa i tota la seva cort de paràsits, inclosa tv3, quan creua la ratlla fronterera...És un espanyol més amb tots els ets i uts.
Ha estat una gran lliçó del poc que val “un pacte per la llengua” que no resisteix uns quants kms enllà quan tot torna als termes de la constitució i al supremacisme castellà.
Tot fa pensar que continuaran igual les dues idees centrals que el pacte pretén distreure: mantenir el nostre país sota un capitalisme depredador/turistificador, que en cap moment pensa que l’enorme pressió migratòria i el maltractament subsegüent de tanta gent en situació d’empobriment, poden tenir altra sortida que deixar apart la llengua catalana i fer una vida precària sense més ni més. Sortir de la precarietat i aconseguir una vida i sostre estables és condició indispensable per integrar-se a la societat catalana amb totes les conseqüències, deures i drets.
I la segona idea és presentar una convivència bilingüe (català / castellà ) o trilingüe (català, castellà, anglès) idíl·lica i convivencial sense que hi hagi cap conflicte polític i lingüístic, on tot seran flors i violes.
És evident que això no serà així i que aquest pacte, aparentment ambiciós, molt aviat farà aigües i que mantenir el català quedarà un cop més en mans i en veus de la gent que ha mantingut la voluntat de salvar la llengua amb pactes o sense.
Mantenir el català vol dir tenir la voluntat –sí , aquesta vegada- i la sensibilització de saltar-se la constitució del 78 i el seu punt 3 i continuar endavant enfrontant-se a l’estat. La sortida? Evidentment la independència.
