El dictador, Franco, decrèpit i moribund (moriria menys de tres mesos després) amb tota la crueltat que mantingué durant tots els seus 40 anys de dictadura, insensible a les peticions de commutar les penes de mort d’aquells 5 joves, va signar l’”enterado” i va donar via lliure a l’escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil que van acabar amb la vida de Jon Paredes Manot “txiqui”, Ángel Otaegui, Ramon Garcia Sanz José Luís Sanchez Bravo, José Humberto Baena.
Vull fer record especial del Txiqui perquè va ser amb ell que vaig compartir un especial afecte, afecte i estimació polític i afecte i estimació per a ell i extensiu a la generació de joves patriotes que també en aquells moments lluitaven per la independència i el socialisme als Països Catalans organitzats en el PSAN-Provisional i les Joventuts Revolucionàries Catalanes. Si l’organització político militar ETA havia integrat Jon Paredes i el reconeixia amb el sobrenom de Txiqui pels seus escassos 21 anys i la seva estatura baixeta, el PSAN-Provisional - i jo personalment´- tenia el meu germà Josep de Calassanç Serra “el cala”que tenia només tres anys més que el Txiqui, i els militants joveníssims Albert Ibàñez Ruiz de sobrenom “el patufet” de 5 anys menys i Julià Babia Privat de 7 anys menys de sobrenom “el nen”. Txiqui, el Patufet i el Nen eren tres referències a la seva edat molt jove i el seu físic menut. Eren joves i menuts però amb uns caràcters enters, valents i lliures, Tres patriotes – amb el meu germà quatre- que representaven una generació molt jove, combativa i esperançadora, àvida de llibertat, plena d’amor al país- Euskalherria i els Països Catalans- i amb un gran afany de justícia social per a totes les masses treballadores.
Moltes coses ens unien a bascos i catalans en aquells anys: una lluita per la independència de les nostres nacions, una sortida social favorable a la classe treballadora com a protagonista dels canvis que volíem, una convicció que calia plantejar la sortida del franquisme en clau rupturista i defugir un reformisme que s’albirava monàrquic i continuista en el pla polític i social. Totes dues nacions teníem una ferida oberta que es manifestava en l’existència d’ una Catalunya Nord i un Euskadi Nord que dividia tant els Països Catalans com Euskalherria i ens deixava ens mans dels estats espanyol i francès i en la necessitat de lluitar per una pàtria basca i una pàtria catalana reunificades.
Estàvem convençuts que l’estat espanyol franquista quedaria molt seriosament debilitat si el posàvem en qüestió, cadascú amb una estratègia pròpia i una lluita i solidaritat comunes – afegint-hi a més la Galícia sobiranista- . Aquesta va ser la base de l’estratègia de la trinacional ETA-PSAN-P-UPG i les declaracions polítiques conjuntes que vam protagonitzar aquells anys. I aquesta va ser l’estratègia solidària que va acollir a Catalunya i a Barcelona els patriotes lluitadors bascos com wilson, Txiqui i Menxu.
Els independentistes catalans –i en concret els organitzats en el PSAN-Provisional – compartíem amb bascos i gallecs el rupturisme amb l’estat espanyol, l’estratègia de construir uns països sobirans, lliures i socialistes. No eren temps de flors i violes com s’havia demostrat a Algèria, a les colònies portugueses o britàniques, en la lluita per una Irlanda lliure... en conseqüència no fèiem escarafalls a estratègies de lluita armada que podien desencallar situacions socials i polítiques molt dures.
I la solidaritat no era una retòrica buida, per cobrir l’expedient. Era donar suport logístic i polític a aquells companys: posar-los en contacte amb altres activistes solidaris a tots els Països Catalans, buscar-los llocs on aixoplugar-se, guiar-los a passar la muga, protegir-los de la repressió en la mesura d`allò possible...; i la solidaritat va ser molt àmplia i diversa des de la protecció a l’abadia de Montserrat, fins a antifranquistes diversos i el món dels treballadors i de la cultura; però els temps no eren favorables, com s’havia demostrat amb la condemna a mort i l’execució de Puig Antich el 1974 i tampoc no ho van ser un any després ( amb el concurs de l’espia conegut com “el lobo”) amb Paredes Manot “txiqui” i els altres quatre. Malgrat les protestes populars enormes i la formidable mobilització internacional, a l’ estat espanyol ja s’anaven conformant les forces polítiques encarades cap el pacte amb un postfranquisme resituat i s’allunyaven de les posicions de ruptura democràtica.
Amb un tribunal militar, decidit des de bon començament a dictar la pena de mort, Txiqui va demostrar una enteresa i una mentalitat resistent i patriòtica extraordinària, que ens va deixar com a herència viva de futur, com un punt lluminós en aquells temps tenebrosos de renúncia i submissió.
Avui, 50 anys després del seu afusellament el recordem i el reivindiquem un cop més com “el vent de llibertat” amb que ell mateix s’hi identificà. Txiqui, no t’oblidem ; t’estimem.
