Aquest article vol oferir una diagnosi del moment actual de la CUP, l’aposta política de masses de Poble Lliure, i alhora proposar vies de reforma perquè l’organització referencial de la Unitat Popular recuperi ambició, porositat social i utilitat política. El país necessita un partit polític de masses capaç d’empènyer un procés de ruptura democràtica que ens acosti als objectius estratègics: independència, socialisme, alliberament de gènere i sostenibilitat ecològica. Però per fer-ho, primer cal interrogar-nos sobre l’estat actual del projecte.
L’anàlisi necessàriament ha de referir-se a l’anomenat Procés de Garbí: el debat polític i organitzatiu (amb l’expectativa de refundar la CUP) que va finalitzar amb l’aprovació d’unes ponències a l’Assemblea Nacional de Sabadell, el setembre del 2024. Avui ja ha transcorregut un any de l’elecció del Secretariat Nacional i de la posada en marxa de la nova Mesa Nacional com a òrgans de direcció política –també encarregats de desplegar les ponències–. Aquest és temps suficient per avaluar-los.
Una diagnosi necessària
Si bé el Procés de Garbí ha aconseguit millorar algunes dinàmiques, es fa evident que, des de temps ençà, la CUP ha perdut centralitat política. Ja no és només que sigui residual en termes parlamentaris; és que, davant del país, sovint no compta.
Amb la finalització del Procés de Garbí, la CUP va fer avenços que vam considerar interessants en matèria de definició i actualització política i organitzativa. En podem destacar l’aposta per una direcció nacional més sòlida i visible, entre d’altres avenços organitzatius, i un marc programàtic renovat, traduït en la priorització política dels àmbits d’habitatge, llengua i construcció nacional, model productiu i defensa del territori. Durant aquest any han permès desenvolupar propostes programàtiques pertinents i de qualitat.
Què fer? Obrir, oxigenar, clarificar, recuperar utilitat
A Poble Lliure ens preguntem si la CUP és avui un actor amortitzat. Davant de molts sectors socials, la percepció és, efectivament, de desprestigi. La incapacitat de fer una anàlisi acurada de l’1 d’octubre, i del paper que hi va tenir la pròpia organització, hi contribueix. En el context actual, la CUP tampoc ofereix respostes concretes i utilitza un llenguatge sovint confús, que veu dels postulats postmoderns, i que amb prou feines connecta amb les majories socials. El risc és evident: convertir-se en una mena d’Iniciativa per Catalunya amb una pàtina nacional.
Cal obrir. I obrir vol dir sortir dels cercles de sempre. L’Esquerra Independentista ja no és un espai expansiu, sinó un ecosistema tancat, amb un nivell alt de reproducció social interna. Cal adonar-se que fora d’aquest ambient hi ha gent organitzada o no organitzada; gent que vol transformar el país però que no se sent interpel·lada per l’etiqueta ni pels codis actuals de la CUP. A fora també hi ha persones que havien format part del projecte o del moviment, o bé que tenen d’altres trajectòries militants i que, atenent als canvis polítics viscuts, avui hauríem de poder seduir.
Ara bé, per fer aquesta obertura, a la CUP li cal una estratègia clara i un programa de mínims. Un programa que serveixi per emplaçar nous sectors i que inclogui, entre d’altres, la defensa irrenunciable de la independència nacional, l’acció política en el marc nacional complet, la defensa de l’enfortiment del sector públic i la nacionalització de sectors estratègics, la normalització lingüística, l’alliberament sexual i de gènere, o la defensa de la sostenibilitat ecològica.
En les circumstàncies actuals del Principat, cal també fixar objectius tàctics clars: una crítica més contundent al PSC i a la deriva autonomista i espanyolitzadora del Govern de la Generalitat; una denúncia oberta del rumb d’Esquerra, que promou un nou «pacte de Sant Sebastià» amb les forces progressistes espanyoles (contràries al dret a l’autodeterminació); i una confrontació intel·ligent amb l’extrema dreta, que només es pot combatre abordant —sense impostures— qüestions importants per a les classes populars, com la seguretat o l’acollida de la immigració.
Per a tot això, la CUP no pot caminar sola. Aquest espai polític necessita un sindicat nacional fort, no sectari, capaç d’abordar la nova realitat laboral: autònoms, precarietat, intermitència. En aquest terreny, l’aposta de Poble Lliure per la Intersindical és clara: avui és el projecte sindical nacional més reeixit. Fora bo que la CUP objectivés la realitat de l’espai sindical català per reconèixer, també, la referencialitat de la Intersindical.
En conclusió: la CUP és necessària, però no és suficient tal com és. Avui per avui el país no té cap altre espai amb el potencial d’articular la ruptura democràtica des de les classes populars. Però aquest potencial només es podrà reactivar si l’organització assumeix una autocrítica profunda i, sobretot, si té la valentia d’obrir-se i d’esmerçar-se a créixer, de tornar a ser un instrument que sigui percebut com a útil per amplis sectors, i no un fi en si mateix. A Poble Lliure treballem perquè això sigui una realitat.
Els riscos del present
Malgrat que l’obertura és imprescindible, hi ha avui un fantasma que sobrevola la CUP. Des d’altres partits, des de dins mateix de la CUP, i també des d’alguns mitjans de comunicació, hi ha qui treballa —de forma palmària— per integrar la CUP en una llista electoral àmplia al Parlament, on també hi siguin Esquerra i els Comuns. Davant d’aquesta proposta resulta fonamental fixar una clara política d’aliances, que tingui com a límit infranquejable, en qualsevol expressió electoral, la defensa activa de la independència nacional. A més a més, cal tenir en compte que, atenent a l’actual feblesa interna, la CUP correria risc de subordinar-se al projecte polític de l’esquerra espanyola.
En aquest sentit, ens mantenim amatents a l’acció de persones que usen el seu atractiu públic o prestigi per impulsar agendes d’aquest tipus. La política és col·lectiva, o no és transformadora. Democratitzar la CUP —obrir-la, fer-la permeable, exigir rendició de comptes— no pot passar per la cessió programàtica en punts que resulten fonamentals.
També és rellevant que la CUP explicités l’ambició d’aconseguir el màxim poder i incidència en totes les institucions possibles. Ens sembla clar, però, que tot això no és suficient per capgirar les febleses de l’organització. De la mateixa manera que reconeixem passos endavant instats pel Procés de Garbí (entenent-lo com una proposta d’actualització), cal posar de relleu que les expectatives de refundació han quedat lluny d’acomplir-se. Igualment, i segurament també com a símptomes d’aquesta clarificació i replantejament inconclusos, durant aquest any hem detectat mancances i errors en el rumb de l’organització.
Ens trobem, d’un costat, amb resistències als mateixos avenços que assenyalem. Una de les resistències ve de la mà del papu de la dretanització de la CUP. Aquesta acusació s’origina, de fet, entre els sectors escindits de l’esquerra independentista (l’autodenominat Moviment Socialista). Tot i situar-se en una línia que ja té poc a veure amb els objectius i postulats històrics del nostre moviment, aquest nou agent polític necessita construir la seva identitat en oposició a la CUP. Allò preocupant, però, és que dins mateix de l’esquerra independentista s’hagi alimentat aquest home de palla per part de qui està massa pendents del retrovisor.
Al llarg del darrer any, les crítiques internes —però també les picabaralles intestines expressades públicament a les xarxes socials— s’han dirigit de manera destacada envers la territorial de les comarques gironines i del govern de la ciutat de Girona. No podem perdre de vista que la demarcació és la que millor ha resistit, en termes electorals, les dificultats dels darrers anys; i que Girona és la ciutat més important (juntament amb Badalona) en què mai ha governat una coalició integrada per la CUP.
Aquestes són oportunitats per fer incidència real, consolidar posicions i fer créixer el projecte. Aquests elements haurien de ser valorats positivament pel partit. Per contra, el dinamisme i la fortalesa organitzatius, la capacitat d’incidència i la visualització institucional, o la innovació discursiva i comunicativa, són rebuts per alguns sectors com una amenaça. Això, malauradament, s’ha acabat traduint en una actitud poc col·laborativa per part l’estructura nacional envers Girona i també envers Berga (les dues capitals on actualment es governa). Com a d’altres governs —però aquí, amb l’afegit de la visibilitat— s’hi han entomat contradiccions. En ambdós casos, el qüestionament intern és una llosa que s’afegeix a l’ofensiva de l’espanyolisme i de la dreta.
D’altra banda, avui ens trobem davant de converses inicials per un debat a l’esquerra independentista, instat pel mateix Procés de Garbí. No sembla que arrenqui amb bon peu. Les ponències d’aquest procés apuntaven a la “necessitat (d’)entomar debats estratègics i organitzatius per recompondre’s i adaptar- se, així com està fent la CUP, a la societat que pretén transformar. Hem de garantir que en els anys vinents tingui lloc un debat amb la totalitat de l’Esquerra Independentista.” Les primeres propostes que ens n’arriben, però, semblen voler perpetuar un model que es mira al melic, a més d’excloure actors indispensables, com el mateix Poble Lliure. A més, també sembla que es posi en escac l’autonomia de la CUP. Per la via de supeditar l’organització a l’obediència externa (i traslladant a aquest nou àmbit debats que són estratègics), els riscos per a l’autonomia i la democràcia interna a la CUP són evidents. Per a nosaltres, aquesta és una línia vermella. Avui, com ahir, cal objectivar el paper central que té la CUP pel conjunt del moviment; així com el fet que el partit no només integra la diversitat de sensibilitats de manera orgànica, sinó que sovint obre les seves decisions rellevants a d’altres organitzacions; sense anar més lluny, durant el Procés de Garbí.
Per Poble Lliure, fer un debat d’aquest tipus és positiu. Sempre que hi hagi honestedat. No pot ser ni un tràmit, ni una maniobra per passar el corró. L’exclusió dels nostres posicionaments, així com el d’altres actors de l’independentisme d’esquerres (tal com avui encara passa a l’anomenada Taula de l’Esquerra Independentista, TEI) és una dinàmica que escamoteja el debat i perpetua disfuncions organitzatives. La TEI, tal com està plantejada ara, ni representa l’independentisme d’esquerres ni pot liderar cap debat honest o que resulti constructiu.
Una CUP forta, capaç d’entomar positivament els reptes necessaris, necessita d’una direcció política autocentrada, resolutiva i valenta. A banda del nou Secretariat Nacional, més amunt esmentàvem la creació de la Mesa Nacional, fixada pel Garbí com el màxim espai de direcció política. A aquest òrgan col·legiat, de reunió mensual i que és el principal enllaç entre les territorials i l’estructura nacional, no se li ha atorgat la capacitat d’abordar alguns debats i decisions clau per a l’organització. Això cronifica les desconnexions internes. De no corregir-se, continuarem cedint la presa de decisions al Secretariat Nacional, o encara pitjor, als poders informals de l’organització. A més, aquest funcionament anòmal complica la necessària fiscalització democràtica.
A aquest escenari també s’hi afegeix una creixent dependència econòmica d’estructures afins respecte dels ingressos institucionals. Cap projecte de ruptura pot permetre’s una dinàmica que, inevitablement, empeny cap a posicions conservadores. D’altres sectors de la CUP, fa anys (abans d’accedir a les institucions supramunicipals), advertien contra aquesta deriva. Tenien raó; però avui s’hi han acabat acomodant.
La dimissió de la diputada Laia Estrada, aquest mateix estiu, ha estat un símptoma rellevant de les diferents disfuncions apuntades fins aquí. Aquesta dimissió (només comunicada a la Mesa Nacional quan ja era pràcticament irreversible) va fer emergir una crisi relativa a les dificultats de canalitzar el debat polític intern. El debat no resolt més visible té a veure amb la lectura del moment polític en termes autonòmics, i les relacions que s’havien de tenir amb d’altres actors polítics. Però la manca de confrontació de propostes ja s’havia fet evident, per exemple, en la confecció de les llistes electorals. Fou del tot anòmal que hi hagués competència entre dues llistes, una encapçalada per Laia Estrada i l’altra per Laure Vega, sense que aquest procés anés acompanyat de la presentació dels respectius projectes polítics. En un moviment on sempre s’han criticat els personalismes, la militància va haver de pronunciar-se sense saber quines diferències hi havia entre les candidates.
Estrada, que durant l’exercici de les seves funcions va sostenir un discurs congruent amb els resultats del Garbí i representatiu del conjunt de l’organització (netament independentista), plantejava discrepàncies en el terreny polític i també organitzatiu.
Malauradament, el Secretariat Nacional no va voler afrontar les crítiques amb el debat necessari; tampoc va voler explorar solucions que haurien pogut ser acceptades per tothom. Deixar marxar la cap de llista i ocultar la crisi sota un mantell d’incògnites ha perjudicat l’organització. De fet, aquest ha estat el retrat d’una deriva preocupant: esquivar el conflicte polític i no plantejar mesures adequades per resoldre’l.
Avui, el missatge que el partit emet quan aconsegueix arribar a les tribunes públiques és irregular, i bàsicament s’expressa a través d’un grup de diputats que no comparteixen marc polític. Mentre uns se situen en les coordenades pròpies de l’independentisme rupturista, d’altres —malauradament— s’aproximen a les de l’actualitat o l’esquerra espanyoles. Això erosiona la credibilitat i fa percebre la CUP com un actor erràtic. Així mateix, a la manca de centralitat que apuntem s’hi suma un problema de base: la pèrdua i la desmobilització militants. La falta d’implicació al si de les assemblees locals i territorials en relació a les dinàmiques nacionals, i la pèrdua global de militants, no són fenòmens nous. Però és clar que el Procés de Garbí no ha aconseguit capgirar aquesta tendència. La “tensió militant”, que fa només una dècada era el motor de l’organització –i fins i tot un cas estrany entre l’esquerra europea– s’ha anat esvaint.
És cert que hi ha causes estructurals de tot això que apuntem: la desacceleració militant al país, un canvi d’hegemonia política general, nous hàbits socials i comunicatius entre el jovent… Però d’altres causes deriven de la composició social i la cultura política de la CUP, i fa anys que s’arrosseguen.
