Vull fer record especial del Txiqui perquè va ser amb ell que vaig compartir un especial afecte, afecte i estimació polític i afecte i estimació per a ell i extensiu a la generació de joves patriotes que també en aquells moments lluitaven per la independència i el socialisme als Països Catalans organitzats en el PSAN-Provisional i les Joventuts Revolucionàries Catalanes. Si l’organització político militar ETA havia integrat Jon Paredes i el reconeixia amb el sobrenom de Txiqui pels seus escassos 21 anys i la seva estatura baixeta, el PSAN-Provisional - i jo personalment´- tenia el meu germà Josep de Calassanç Serra “el cala”que tenia només tres anys més que el Txiqui, i els militants joveníssims Albert Ibàñez Ruiz de sobrenom “el patufet” de 5 anys menys i Julià Babia Privat de 7 anys menys de sobrenom “el nen”. Txiqui, el Patufet i el Nen eren tres referències a la seva edat molt jove i el seu físic menut. Eren joves i menuts però amb uns caràcters enters, valents i lliures, Tres patriotes – amb el meu germà quatre- que representaven una generació molt jove, combativa i esperançadora, àvida de llibertat, plena d’amor al país- Euskalherria i els Països Catalans- i amb un gran afany de justícia social per a totes les masses treballadores.
Moltes coses ens unien a bascos i catalans en aquells anys: una lluita per la independència de les nostres nacions, una sortida social favorable a la classe treballadora com a protagonista dels canvis que volíem, una convicció que calia plantejar la sortida del franquisme en clau rupturista i defugir un reformisme que s’albirava monàrquic i continuista en el pla polític i social. Totes dues nacions teníem una ferida oberta que es manifestava en l’existència d’ una Catalunya Nord i un Euskadi Nord que dividia tant els Països Catalans com Euskalherria i ens deixava ens mans dels estats espanyol i francès i en la necessitat de lluitar per una pàtria basca i una pàtria catalana reunificades.
Estàvem convençuts que l’estat espanyol franquista quedaria molt seriosament debilitat si el posàvem en qüestió, cadascú amb una estratègia pròpia i una lluita i solidaritat comunes – afegint-hi a més la Galícia sobiranista- . Aquesta va ser la base de l’estratègia de la trinacional ETA-PSAN-P-UPG i les declaracions polítiques conjuntes que vam protagonitzar aquells anys. I aquesta va ser l’estratègia solidària que va acollir a Catalunya i a Barcelona els patriotes lluitadors bascos com wilson, Txiqui i Menxu.
Els independentistes catalans –i en concret els organitzats en el PSAN-Provisional – compartíem amb bascos i gallecs el rupturisme amb l’estat espanyol, l’estratègia de construir uns països sobirans, lliures i socialistes. No eren temps de flors i violes com s’havia demostrat a Algèria, a les colònies portugueses o britàniques, en la lluita per una Irlanda lliure... en conseqüència no fèiem escarafalls a estratègies de lluita armada que podien desencallar situacions socials i polítiques molt dures.
I la solidaritat no era una retòrica buida, per cobrir l’expedient. Era donar suport logístic i polític a aquells companys: posar-los en contacte amb altres activistes solidaris a tots els Països Catalans, buscar-los llocs on aixoplugar-se, guiar-los a passar la muga, protegir-los de la repressió en la mesura d`allò possible...; i la solidaritat va ser molt àmplia i diversa des de la protecció a l’abadia de Montserrat, fins a antifranquistes diversos i el món dels treballadors i de la cultura; però els temps no eren favorables, com s’havia demostrat amb la condemna a mort i l’execució de Puig Antich el 1974 i tampoc no ho van ser un any després ( amb el concurs de l’espia conegut com “el lobo”) amb Paredes Manot “txiqui” i els altres quatre. Malgrat les protestes populars enormes i la formidable mobilització internacional, a l’ estat espanyol ja s’anaven conformant les forces polítiques encarades cap el pacte amb un postfranquisme resituat i s’allunyaven de les posicions de ruptura democràtica.
Amb un tribunal militar, decidit des de bon començament a dictar la pena de mort, Txiqui va demostrar una enteresa i una mentalitat resistent i patriòtica extraordinària, que ens va deixar com a herència viva de futur, com un punt lluminós en aquells temps tenebrosos de renúncia i submissió.
Avui, 50 anys després del seu afusellament el recordem i el reivindiquem un cop més com “el vent de llibertat” amb que ell mateix s’hi identificà. Txiqui, no t’oblidem ; t’estimem.