La nova agressió dels Estats Units contra Veneçuela —bombardejos, setge econòmic, vulneració oberta del dret internacional, amenaces directes contra la sobirania d’un estat i segrest del president en exercici— ha tornat a posar en evidència una confusió profunda que travessa àmplies capes de les classes populars occidentals alimentades pel biaix ideològic neoliberal dels grans mitjans de comunicació: la creença que el trumpisme és una anomalia, una desviació personalista o una ruptura amb una suposada tradició democràtica nord-americana que hauria estat més ben representada per administracions demòcrates com les de Biden, Obama o Clinton. Aquesta lectura no només és errònia, sinó políticament paralitzant.
Com s’ha assenyalat en altres articles, Trump no és una excepció dins del sistema nord-americà, sinó una expressió particular —més grollera, més explícita, més desacomplexada— d’una lògica històrica profunda: la del capitalisme estatunidenc en una fase avançada de crisi sistèmica. El trumpisme no inaugura una nova etapa, sinó que porta fins a les últimes conseqüències mecanismes de dominació que ja eren plenament operatius amb governs anteriors, tant republicans com demòcrates.
El neronisme com a fase ideològica del capitalisme tardà
Carles Castellanos defineix el moment actual com l’entrada en una fase de “neronisme”: una etapa en què l’Estat capitalista abandona qualsevol pretensió d’hegemonia moral o consens social i governa mitjançant la violència oberta, l’amenaça permanent i la destrucció deliberada. Com Neró en l’antic imperi romà, el poder observa l’incendi que ell mateix provoca i el converteix en espectacle, mentre criminalitza les víctimes i assenyala enemics interns i externs.
Aquest neronisme no és fruit de la bogeria individual d’un dirigent, sinó una resposta sistèmica (liderada per la fracció dominant del capital financer estatunidenc) a una situació històrica concreta: la pèrdua progressiva de capacitat del capitalisme per garantir-se l’acumulació ampliada del capital, l’estabilitat i la pau social. Davant la impossibilitat de continuar el domini absolut sobre les excolònies i d’integrar les classes populars mitjançant concessions materials, l’imperialisme capitalista recorre cada vegada més a la coerció, la repressió i la guerra.
En aquest sentit, Trump no és un accident, sinó un símptoma. El seu llenguatge brutal, el seu menyspreu pel dret internacional i la seua exhibició obscena i criminal del poder militar responen a una necessitat estructural del capital financer nord-americà: recuperar, per la força, allò que les lluites socials i d’alliberament nacional van arrencar-li al llarg dels últims dos segles.
Sistema-món i crisi dels estats nació occidentals
Giovanni Arrighi, Terence Hopkins i Immanuel Wallerstein, apunten que aquests avanços són fruit de l’impacte profund dels moviments antisistèmics —socials i d’alliberament nacional— des del segle XIX. En qualsevol cas, la història no avança en línia recta, sinó mitjançant una dinàmica d’avenços i reaccions. L’actual ofensiva autoritària, amb Trump al capdavant, forma part d’aquesta contraofensiva.
Emmanuel Todd, situa el problema en una altra dimensió: la crisi terminal dels estats-nació occidentals. Segons Todd, els governs actuals ja no representen comunitats polítiques cohesionades, sinó elits postnacionals desvinculades de la realitat social dels seus propis pobles —el capital no té pàtria—. Aquesta desconnexió explica l’aparent irracionalitat de moltes decisions polítiques, que en realitat responen a una lògica estricta del sistema-món capitalista.
La violència fundacional de l’Estat nord-americà
El desenvolupament del liberalisme nord-americà —tant en la seua versió clàssica com en la neoliberal— ha estat indissociable de pràctiques extremes de violència social i racial. El genocidi dels pobles originaris —que no han abandonat mai la resistència social, política i militar—, reduïts de milions de persones a unes poques centenes de milers a finals del segle XIX; l’esclavisme racial de milions d’afroamericans; la posterior substitució d’aquesta mà d’obra esclava per formes de semiesclavatge amb treballadors asiàtics; i la repressió sistemàtica del moviment obrer constitueixen la base material del “somni americà”.
Aquest patró no s’ha interromput mai. Tampoc les lluites populars que l’han combatut. Des dels Màrtirs de Chicago fins al maccarthisme, des de la repressió sindical de Reagan fins a les pràctiques antisindicals de gegants com Amazon o Walmart, la història interna dels EUA és una història de guerra social permanent contra la classe treballadora.
Imperialisme i Doctrina Monroe: la violència cap enfora
Aquesta lògica de guerra social interna s’ha projectat cap a l’exterior mitjançant una política imperialista sostinguda durant més de dos segles. La Doctrina Monroe, formulada el 1823, va establir el principi segons el qual Amèrica Llatina havia de quedar sota control exclusiu dels EUA. Posteriorment, aquesta doctrina va ser reinterpretada com a dret d’intervenció global, amb els Estats Units autoproclamant-se policia del món.
Des d’Haití fins a Veneçuela, passant per Cuba, Guatemala, Xile, Nicaragua, Brasil o l’Argentina, la història llatinoamericana està marcada per intervencions militars, cops d’estat, assassinats polítics i bloquejos econòmics dissenyats per impedir qualsevol projecte nacional amb components socials. Quan la compra de les oligarquies locals no ha estat suficient, la violència directa ha estat l’eina habitual.
A escala global, el patró es repeteix: Corea, Vietnam, Indonèsia, Afganistan, Iraq, Líbia, Palestina. Les dades són aclaparadores: centenars d’intervencions militars, la majoria concentrades després de la Segona Guerra Mundial i, paradoxalment, intensificades després de la fi de la Guerra Freda.
Trump i Veneçuela: continuïtat, no ruptura
En aquest context, l’agressió contra Veneçuela no pot ser interpretada com una excentricitat trumpista. És la continuació lògica d’una política imperial exercida per totes les administracions nord-americanes, incloses les demòcrates. El fet que Obama mantinga el rècord d’expulsions de persones migrants o que Biden haja aprofundit el conflicte militar global ho confirma.
Trump aporta, això sí, un element diferencial: la desaparició gairebé total del vel ideològic. On abans hi havia discursos sobre drets humans, ara hi ha amenaces explícites. On abans hi havia diplomàcia hipòcrita, ara hi ha xantatge directe. Aquesta brutalitat no indica fortalesa, sinó debilitat estructural.
La història no ha acabat: resistència i possibilitat
Malgrat la violència desplegada, la història ofereix una lliçó clara: la superioritat militar no garanteix la victòria política. Els Estats Units van perdre al Vietnam no només per la resistència del poble vietnamita, sinó perquè aquesta lluita va connectar amb mobilitzacions globals, amb una revolta interna dins dels EUA i del seu propi exèrcit i amb una crisi de legitimitat profunda a la societat nord-americana.
Com explica Jonathan Neale, la intervenció dels EUA al Vietnam —punt d’inflexió de la seua hegemonia i teló de fons de la Revolució mundial de 1968— no responia només al temor que els comunistes pogueren guanyar la guerra, sinó sobretot a l’efecte polític que aquesta victòria podia tindre arreu del món i, especialment, dins dels mateixos Estats Units. Les elits del capital havien comprovat fins a quin punt l’anticomunisme era una eina eficaç per combatre el sindicalisme i les classes treballadores a casa seua. Per això, allò decisiu no era tant el que passava al Vietnam com el precedent que podia establir. Malgrat un bombardeig d’una brutalitat sense precedents —amb més bombes llançades sobre Vietnam, Laos i Cambodja que durant tota la Segona Guerra Mundial—, els EUA van perdre.
I van perdre perquè, en bona mesura, la teoria del dòmino era real. La història mostra com els grans processos polítics i socials tendeixen a reproduir-se i a generar onades expansives: la Revolució Russa de 1917 va estar precedida per la Mexicana (1910) i la Xinesa (1911, culminada el 1949), i va estimular revolucions —reeixides o no— a Alemanya, Hongria, Iugoslàvia, Corea o Vietnam; de la mateixa manera que el feixisme triomfant a Itàlia i Portugal es va estendre a Alemanya, Àustria, Hongria o l’Estat espanyol. Igualment, la independència de l’Índia va obrir el camí a la descolonització de bona part d’Àfrica i Àsia. Vietnam formava part d’aquesta dinàmica històrica imparable.
Aquest patró és clau per entendre el present. L’ofensiva imperialista és real, dolorosa i sagnant, però respon a una situació defensiva del capitalisme global. No estem davant d’una marxa triomfal, sinó d’una reacció violenta davant la impossibilitat de continuar governant el món com abans.
Solidaritat i futur compartit
Per això, la solidaritat amb Veneçuela no és una qüestió distant ni simbòlica. És una batalla que forma part d’un conflicte global entre una minoria que vol preservar els seus privilegis mitjançant la guerra i una majoria social que aspira a viure amb dignitat, sobirania i justícia.
El bombardeig de Veneçuela no és la fi de la història. És un capítol més d’un sistema que mostra, cada vegada amb menys disfresses, els seus límits. Entendre-ho no elimina el dolor ni la indignació, però permet orientar la lluita amb perspectiva històrica. I aquesta perspectiva ens recorda que, malgrat tot, la història continua oberta.
