Cada vegada que s'acosten unes eleccions espanyoles, ens anuncien que ens juguem el futur. Uns ens adverteixen del perill de l'extrema dreta; els altres prometen posar fi a un govern esgotat. I tots recorren, amb matisos diferents, a un llenguatge paternalista, com si la ciutadania necessités protectors i no instruments per decidir sobre les seves pròpies vides.
Mentrestant, una part important de la classe treballadora pateix les conseqüències de la precarietat laboral, els salaris insuficients, l'encariment de l'habitatge i el deteriorament dels serveis públics. Els discursos electorals parlen de benestar, progrés i creixement, però massa sovint eviten qüestionar el model econòmic que genera aquestes desigualtats.
La xarxa del TGV, símbol d'un model d'infraestructures centralitzat i faraònic, continua pràcticament fora de discussió, mentre Rodalies acumula incidències i deixa milers de treballadors pendents cada dia d'un servei que hauria de ser essencial. Al País Valencià, les víctimes de la DANA continuen exigint reparació, responsabilitats i garanties perquè una tragèdia d'aquesta magnitud no es repeteixi. I arreu dels Països Catalans, la turistificació expulsa veïns dels seus barris, tensiona el territori i converteix l'habitatge en una mercaderia.
No són problemes aïllats. Són expressions d'un model polític i econòmic que prioritza massa sovint els grans interessos empresarials per damunt de les necessitats col·lectives.
Però la crisi de l'Estat espanyol no és únicament social i econòmica. També és política i institucional. La monarquia continua sense sotmetre's a una decisió democràtica sobre la forma d'Estat, el poder judicial manté un protagonisme polític considerable i la Constitució de 1978 continua essent el límit imposat a qualsevol projecte de ruptura democràtica.
La Transició no va comportar una ruptura amb el franquisme, sinó una reforma pactada que va preservar importants continuïtats institucionals i econòmiques. El PSOE i el PCE van acceptar aquell marc, inclosa la monarquia. D'aquella renúncia política hem arribat a una esquerra progressista postmoderna que parla de drets, diversitat i inclusió, però que ha abandonat la confrontació amb les estructures del poder econòmic i polític i ha relegat la lluita de classes a un segon pla.
L'independentisme català coneix prou bé aquests límits. L'1 i el 3 d'octubre de 2017 van demostrar la capacitat de mobilització i confrontació democràtica del poble català. Però, després de la repressió i de l'aplicació del 155, una part de l'independentisme institucional ha substituït l'horitzó de la ruptura per la negociació de contrapartides parlamentàries a Madrid.
No podem ignorar les diferències entre un govern de dretes i un govern que es proclama progressista. Les seves decisions poden tenir conseqüències molt diferents sobre els drets i les condicions de vida. Però tampoc no podem confondre la defensa dels drets conquerits amb un projecte d'emancipació nacional i social.
El problema és que, elecció rere elecció, ens demanen que escollim qui administrarà un sistema sense plantejar-nos seriosament com superar-ne els límits. I mentre la crisi social, territorial i institucional s'agreuja, el debat polític queda atrapat entre la por, les promeses i els càlculs parlamentaris.
El 29 de novembre hi haurà guanyadors i perdedors electorals. Uns celebraran la victòria, altres buscaran culpables i tots prometran haver entès el missatge de les urnes. Però l'endemà, la classe treballadora continuarà patint les mateixes dificultats, els serveis públics arrossegaran les mateixes mancances i els Països Catalans continuaran sense poder decidir lliurement el seu futur.
La crisi de l'Estat espanyol no es resoldrà amb una nova alternança de govern, perquè afecta els fonaments mateixos del sistema. Per a la classe treballadora catalana i el conjunt de les classes populars, l'únic projecte que val la pena discutir és el camí, sense dreceres, cap a una República Catalana oberta, solidària, igualitària i lliure.
