Buffalo és una ciutat dels Estats Units d’Amèrica situada a la zona dels grans llacs, a tocar de la frontera amb el Canadà i al costat de les famoses cascades del Niàgara. Està més a prop i té moltes més coses en comú amb Detroit, Toronto o Cleveland que amb la ciutat de Nova York, a més de 600 kilòmetres de distància per carretera. I no obstant, la ciutat dels gratacels i aquesta ciutat del mig oest pertanyen a la mateixa jurisdicció, al mateix Estat, des que els britànics van arrabassar aquest territori als holandesos i van crear la província de Nova York, de l’atlàntic fins al llac Erie.
Alhora, Times Square, el cor de Nova York (i potser del món) està molt més a prop de Jersey city, a l’Estat veí, que de Queens, Brooklyn o Long Island, formalment barris de la mateixa ciutat. I és que la conurbació urbana novaiorquesa està repartida no només en diversos municipis (com passa també a Barcelona) sinó entre dos estats separats pel riu Hudson, el de Nova York i el de Nova Jersey, on també hi ha el segon aeroport metropolità, Newark.
En el federalisme nord-americà els límits dels Estats, traçats a partir de guerres colonials i atzars històrics, són sagrats i inamovibles. Tant és que la realitat del país al segle XXI no tingui res a veure amb la dels segles XVII, XVIII quan es van fixar. I això té conseqüències importants, no només en la quotidianitat i en l’eficàcia de l’administració pública, sinó també en el sistema electoral i en la qualitat democràtica del país. Recordem que als Estats Units el president no l’escull ni els membres del parlament, com aquí, ni la ciutadania directament, com a la República Francesa, sinó uns representants de cada Estat escollits de forma radicalment majoritària. Això vol dir que si un Estat vota 49% contra 51%, el 51 % s’endú tots els anomenats vots electorals, els que decidiran la presidència. Malgrat que el nombre d’aquests vots electorals tenen a veure amb la població de cada circumscripció estatal, aquest sistema tant majoritari i a una sola volta no només imposa un bipartidisme que no reflecteix la complexitat ideològica de la societat sinó que distorsiona directament els resultats, fins al punt que l’any 2016 Donald Trump va aconseguir la presidència amb 3 milions de vots menys que Hillary Clinton.
Explico tot això perquè ara que s’ha parlat una mica (massa poc) de federalisme europeu i dels Estats Units d’Europa convindria anar alerta a no repetir els errors del precedent americà. No seria bona idea edificar un sistema federal europeu petrificant l’actual estructura d’Estats-nació, que no representen adequadament la realitat europea i que, com a Amèrica, no són fruit de la voluntat popular ni de l’espontani desenvolupament social sinó de guerres, imposicions i pactes entre poderosos. I és que més que d’uns Estats Units d’Europa hauríem d’estar parlant d’una República d’Europa, radicalment descentralitzada, militantment diversa i escrupolosament basada en la subsidiarietat. Digueu-me flipat.
