Digueu-me poca-fe però no confio que l’actual negociació per investir un president del govern espanyol tingui com a resultat una data, ni que sigui llunyana, per a què la societat catalana exerceixi el dret a l’autodeterminació que li reconeix l’ordenament jurídic internacional i el sentit comú democràtic. Si no ho vam aconseguir l’any disset, quan l’independentisme tenia majoria al parlament, el país estava mobilitzat i el món -sí- ens mirava, no ho aconseguirem ara amb els resultats electorals a la baixa, les bases decebudes i emprenyades i el món pendent de qüestions molt més importants o interessants.
Dit això, tampoc penso que ens apropi ni a la independència ni a l’autodeterminació forçar una repetició electoral que ens deixaria molt probablement un escenari igual o pitjor que l’actual. Així doncs, farà bé l’independentisme de fer valer la seva força parlamentària per aconseguir avenços i millores pel gruix de la societat catalana, que ens permetin incrementar el nivell d’autogovern, ni que sigui una mica, i dotar-nos de més eines per a la igualtat i la cohesió social, requisit indispensable per fer país i tornar a plantejar horitzons compartits i engrescadors.
La conjuntura i la correlació de forces no són les millors per l’independentisme català. Ara bé –i per si serveix de consol- moviments semblants arreu del món i d’Europa es troben en una situació molt semblant. No estic pensant amb Palestina, el Kurdistan o el Sàhara occidental, amb conflictes armats, dramàtics i enquistats, sinó amb països relativament semblants al nostre, com Flandes, Euskadi, Escòcia, Còrsega o el Quebec, amb una classe mitjana hegemònica (si més no culturalment), un estat formalment democràtic i que no està en fallida (com sí que ho estava la URSS o Iugoslàvia fa 30 anys) i amb la opinió pública dividida aproximadament per la meitat en relació a la possibilitat de crear un nou estat (en forma de república, evidentment). En aquestes cinc velles nacions el moviment i partits independentistes (units o dividits) segueixen comptant amb un recolzament social important, governen moltes institucions i s’enfronten als mateixos dilemes que aquí. El primer és combinar la gestió política immediata, en un context estatal que no t’afavoreix, amb l’objectiu secessionista, i la segona és remar a contra-corrent en un món en el qual els estats constituïts fan pinya entre ells per evitar moviments de fronteres i per fer passar com a natural i espontani el propi nacionalisme, banal o explícit però sempre regat amb diners dels pressupostos públics.
Farien bé, doncs, els independentismes encara forts d’aquesta tercera dècada del segle XXI a analitzar plegats la conjuntura i a dissenyar estratègies comunes o si més no complementàries, conscients que en un món cada cop més integrat, interconnectat i barrejat, més que promoure el propi nacionalisme, el què caldria és combatre i debilitar el nacionalisme d’estat, apostant, per exemple, per més i millor Unió Europea.
