Ja ho deien els Stranglers: No more heroes any more! I és que la gent que vam fer els divuit a la dècada dels vuitanta vam quedar impregnats de l’escepticisme i el desencís d’aquells temps marcats per la crisi econòmica i l’amenaça de la destrucció nuclear. Ja albiràvem el final del segle XX i en el balanç hi veiem massa grans líders que havien portat als seus seguidors i a la humanitat a les pitjors ignomínies. Contra aquell gregarisme messiànic vam voler recuperar l’antiheroi, l’individu anònim i un cert pragmatisme descregut. Un relativisme analític i vital que és, segurament, el millor llegat que ens ha deixat el postmodernisme.
I si no és una component generacional, és un tema personal. Ja de petit m’identificava més amb l’amic de l’heroi que amb el protagonista de la pel·lícula i el meu actor preferit era el Jack Lemon, l’oficinista maltractat de L’apartament, el músic fugitiu de Ningú és perfecte o el pare ensorrat de Desparegut.
Com deia, sempre m’han tirat enrere els milhomes i els salvadors de la pàtria o del poble; sempre m’han fet angúnia la confiança cega i el seguidisme incondicional. Dipositar les esperances col·lectives en algú, cercar un guia, em sembla no només equivocat i perillós sinó també profundament humiliant. És aquella horrible idea cristiana del pastor i les ovelles.
Clar que hi ha persones més sàvies, treballadores i bones comunicadores que d’altres. No es tracta de prescindir de les qualitats de ningú ni de negar la importància del factor humà també en els processos polítics, però sí d’entendre que cap home o dona és perfecte, superior o imprescindible, que els projectes són necessàriament compartits i discutibles i que mai, mai, un nom, per carismàtic que ens pugui semblar, pot substituir l’acció col·lectiva.
I no obstant, aquest no és un fenomen estrany. El personalisme i l’híper lideratge continuen tenint requesta, especialment en societats o sectors socials desorientats i/o desesperats. Sobreviuen i apareixen moviments polítics en els quals el dirigent té més pes i visibilitat que l'organització o, per descomptat, que el programa. Per això coneixem Bolsonaro o Milei però no sabem com es diuen els partits que encapçalen. Un senyor o senyora (penso amb l’Ayuso) providencial associat a dos o tres conceptes genèrics; se’n diu populisme i l’ha practicat l’esquerra, la dreta i, sobretot, l’extrema dreta. Des del peronisme de fa 80 anys al trumpisme de l’actualitat. Ho va fer (i estic segur que se’n penedeix) Pablo Iglesias, influït per Ernesto Laclau, quan va posar la seva cara a les paperetes electorals. Ho ha fet el PSOE, abans amb Felipe i ara amb Sánchez. I ho va fer, millor que ningú, el pujolisme, amb un partit tant a la mida d’un individu que quan aquest es va enfonsar, el partit també. Per això els ha calgut un nou súper líder que sobreposat a l'organització pugui ressuscitar el vell projecte convergent. Per això als cartells no et mira a tu, ovella, sinó endavant, a la cleda on vol conduir el ramat.
