Permeteu-me que m’afegeixi a l’homenatge a les sis dècades de militància independentista de Carles Castellanos i que ho faci destacant-ne tres aportacions que considero valuoses.
La primera és el seu laïcisme militant, no només religiós sinó també polític. En el discurs teòric de Carles Castellanos no hi ha hagut mai lloc pel moralisme, la mística o l’hagiografia. Per això estic segur que no li sabrà greu que recordi que la seva trajectòria és plena d’encerts i èxits però també d’errors i fracassos. Ni crec que se m’emprenyi si dic que llegint el seu penúltim llibre (“Reviure els fets”) m’he sentit molt més lluny del què em pensava de molts dels seus plantejaments ideològics de fons.
La segona, i segurament la més transcendental de les aportacions del Caste i de la colla del 79, és la seva impugnació radical de la transició post-franquista, de la Constitució espanyola i d’això que ara anomenem règim del 78; des d’una perspectiva independentisme i en un moment en què el consens entorn al nou statu quo era asfixiant i eixordador. Ara és fàcil reclamar la independència, cagar-se amb la monarquia, renegar de la constitució o denunciar la llei antiterrorista i les tortures que empara, però fa trenta o quaranta anys això no era tan senzill ni sortia gratis. I no obstant, algú es va atrevir a fer-ho, posant així les bases d’una cultura política independentista moderna sense la qual l’eclosió que vam viure la segona dècada del segle XXI segurament no hauria estat possible.
La tercera aportació destacada ha estat la idea que l’independentisme no podia dirigir-se només als convençuts, als súper patriotes o als molt militants, que havia de defugir sempre el sectarisme i mirar de connectar amb els neguits i problemes del conjunt de les classes populars dels Països Catalans. No sempre s’ha aconseguit, és evident, perquè una cosa és la teoria i l’altra la pràctica, però davant les reiteratives tendències marginalistes (alternatius, ens dèiem) o puristes, en Caste sempre va apostar per un discurs i unes formes properes i comprensibles per al gruix de la societat. I això, els que en el seu moment potser no ho vam saber entendre i ho vèiem com una renúncia, ara ho valorem com un encert indiscutible.
Enhorabona, per la trajectòria i la lucidesa, i gràcies, Carles.
