Que les persones que neixen o arriben a Catalunya (i fins a cert punt, als Països Catalans) acabin reconeixent-se a elles mateixes com a catalans i catalanes, com a membres d’una determinada col·lectivitat (digueu-li poble) diferent i autocenterada, és un dels grans miracles de la nostra història. Dic miracle, perquè això no ha passat amb un estat nacional i nacionalista al darrera, com a tants altres països, sinó al contrari, amb dos estats obertament en contra. I, malgrat això, hem arribat al segle XXI amb una majoria de la població que manté un grau molt significatiu d’identificació amb el país i amb alguns dels seus referents simbòlics, el més destacat, evidentment, la llengua.
A la fàbrica de fer catalans i catalanes hi ha unes quantes màquines treballant alhora. La més important, ens agradi o no, és la família, transmissora de la llengua però també d’una determinada visió del país i del món. Però no és l'única ni la més interessant. Des de fa relativament poc tenim també l’escola, que com a tot arreu explica el món des d’un lloc determinat i amb una llengua també predeterminada. Després hi ha el món del treball, que situa l’individu en l’estructura social, proporciona lligams i connexions i ofereix –a vegades- expectatives de progrés (allò de l’ascensor social). Els serveis públics, percebuts com a suport col·lectiu i comunitari, funcionen també com a ciment social i nacional. De la mateixa manera, el món associatiu (festiu, esportiu, cultural, parroquial, reivindicatiu...) ha jugat i segueix jugant un paper aglutinador molt destacat. Igual que el medi, és a dir el barri, el poble, les botigues, el veïnat, la plaça, el bar, el parc... els espais on sorgeix la trobada i la interacció espontània. Per últim –tot i que segur que n’hi ha més- un sistema propi de mitjans de comunicació contribueix també a crear aquesta consciència col·lectiva i sentit de pertinença.
La baixada –en termes relatius que no absoluts- de l’ús del català i una sensació (gens nova, per altra banda) d’esllanguiment nacional, de dissolució progressiva del caràcter singular de la societat catalana, han portat a més d’un a buscar culpables en les persones que ens han arribat de fora. Oblidant que la immigració a Catalunya és un fet constant, estructural i definitori i que sense la seva aportació aquest seria un país molt més decadent i subordinat. El què falla, en tot cas, és la societat d’acollida, amb una legislació (espanyola) que divideix per raó d’origen, una natalitat baixíssima, una escola infradotada i amb greus problemes de segregació, un mercat de treball també segregat i amb poques oportunitats d’ascens, un teixit social i associatiu fragmentat i debilitat a causa de l’individualisme i la mercantilització de molts àmbits de la societat, uns mitjans de comunicació amb dificultats per trencar bombolles sociològiques, uns serveis públics potents però igualment insuficients i unes relacions socials cada vegada menys presencials.
En lloc de buscar falsos culpables, faríem bé de revisar, reparar i engreixar les màquines (de fer catalans i catalanes) que fins ara ens han funcionat. I ho hauríem de fer tots i totes, els poders públics, per descomptat, però també els diferents actors implicats i cada un de nosaltres individualment.
