Hi ha qui diu que el català retrocedeix (si més no en termes relatius) perquè l’independentisme se l’ha apropiat i l’ha fet antipàtic als que no són partidaris de la independència. No és veritat, perquè no és tota la veritat. L’ús social del català recula per moltes raons, la principal de les quals és que la seva principal competidora és la llengua de l’estat, la que la ciutadania, les empreses, els visitants, les persones migrades o el senyor (o senyora) google perceben com a prioritària. I a tot el regne d’Espanya la llengua de l’estat, la llengua considerada “nacional”, és l’espanyol; la mateixa constitució ho deixa clar. La prova de que el conflicte polític anomenat procés no és la raó principal de les dificultats de la llengua és que a les Illes o al país Valencià, on els partidaris de la independència estan en clara minoria, els problemes són els mateixos i pitjors.
És cert, però, que en aquests darrers anys de polarització entorn a la qüestió nacional, la defensa del català (i en massa ocasions també l’ús) ha quedat vinculat molt directament a l’independentisme. Però aquesta vinculació entre llengua i política ha estat possible sobretot perquè també l’espanyolisme l’ha potenciat. Recordem que Ciutadans va néixer com un partit contrari a la normalització del català i que fou el primer a utilitzar de forma habitual el castellà al Parlament o als mitjans públics. Tampoc en tots aquests anys, no ha sorgit cap entitat, grup o sector social que defensi Espanya des d’una catalanitat (lingüística i referencial) desacomplexada. L’assimilació entre llengua, identitat i opció política la promou principalment l’espanyolisme, que calcula que dividint la societat es garanteix una majoria mínima però suficient a favor de l’statu quo.
En tot cas, ara ens trobem en una mena de profecia auto-complerta, on el català és efectivament percebut per molta gent com una llengua de part, marcada políticament, i això és un obstacle –ni l’únic ni el més important- per estendre’n l’ús. Cal, per tant, trobar espais i consensos en defensa del català que vagin més enllà de la opció política de cadascú. Hi són, per descomptat, però no tenen la força ni la transversalitat que tenien fa vint o trenta anys. L’escola n’és un, i també determinades emissores de ràdio i televisió, la premsa local, els ajuntaments, els sindicats, el Barça... No queda altre remei que desfer part del camí fet i tornar a separar tant com es pugui llengua i projecte de país. Evitar que la promoció de la llengua la facin en exclusiva les organitzacions, entitats i partits obertament independentistes. Desar al calaix els discursos d’ells i nosaltres, desmentits pel transvasament de vots en cada una de les convocatòries electorals, o la teoria que diu que els catalans i catalanes som una minoria nacional, enlloc d’una societat sencera, complexa i en constant evolució, però amb totes les condicions per esdevenir un estat nacional (mentre Europa i el món es divideixin encara en estats nacionals).
