En una altra època descrivíem la realitat política del país a partir de cercles concèntrics. Al centre de tot hi havia el partit, l’avantguarda, a l’entorn del qual s’articulaven les organitzacions que compartien objectius estratègics tot conformant el moviment català d’alliberament nacional (MCAN). Més enllà hi havia la unitat popular, que volia agrupar al voltant de l’MCAN lluites populars i sectors crítics, no necessàriament independentistes ni socialistes però sí compromesos amb el dret a l’autodeterminació i clarament d’esquerres. Més enllà d’això hi havia encara dos cercles més, el de l’esquerra nacional, que incloïa totes les forces polítiques d’esquerres amb el centre de decisió últim en algun territori dels Països Catalans, i un altre encara més gran, sense nom i més difús, que englobaria el catalanisme transversal.
Vist amb perspectiva, l’únic d’aquests conceptes que manté una certa vigència és el d’esquerra nacional, bàsicament perquè continua existint amb unes característiques relativament semblants a els d’ara fa 30 o 40 anys.
A cada un dels territoris dels Països catalans aquesta espai polític pren una forma diferent. En alguns casos, com actualment a les Balears, fins i tot disposa d’organització i proposta electoral conjunta. A Catalunya, en canvi, no compta amb cap estructura de coordinació o cooperació i abasta tres formacions polítiques (ERC, Comuns i CUP) força malavingudes malgrat les evidents coincidències ideològiques, sobretot a nivell de base.
La CUP compta amb la potència activista de l’anomenada Esquerra independentista, que segueix sent, amb diferència, la millor escola política del país. Els dos grans problemes de la CUP són la dificultat per penetrar a l’àrea metropolitana i (Girona a part) la manca de política d’aliances a nivell institucional, que la converteixen en una opció poc útil a ulls de l’electorat. Els Comuns, malgrat les continues escissions i canvis de nom, conserven la influència en determinats moviments socials i cercles intel·lectuals i acadèmics. La pràctica desaparició a la Catalunya no metropolitana i la pèrdua de pes fora de la ciutat de Barcelona estricte, sumada a l’excessiva dependència estratègica del PSOE, són els grans handicaps dels hereus de ICV. Per últim, ERC és qui ha assolit una implantació més homogènia al país, un major suport electoral i un camp de joc (d’aliances) més obert. La seva debilitat és una certa desconnexió amb els moviments socials i l’independentisme de base fruit de la concentració d’esforços en la tasca institucional.
La suma electoral d’aquestes tres forces convertirien l’esquerra nacional en la opció més votada a pràcticament totes els eleccions, per damunt dels altres tres grans espais polítics: el trinomi PP-Cs-VOX, el PSC/PSOE i el món post-convergent.
No estic proposant una marca electoral conjunta per demà passat i a tot arreu, no sóc tan cec. Però sí que fora desitjable un grau molt superior de complicitat i col·laboració, tant al carrer com a les institucions i tant a nivell de direccions com de bases. Encara més tenint en compte la complementarietat de les debilitats i fortaleses d’uns i altres. Tant de bo el cicle electoral condensat que tenim davant no deixi gaires ferides i que els anys que venen –en principi- sense urnes permetin trobar oportunitats i crear estructures de debat i lluita compartida. Si no es vol fer pel vell objectiu de la unitat de l’esquerra, fem-ho almenys per plantar cara a l’ofensiva neo-feixista.
