El passat 29 de març va fer 50 anys de la retirada del darrer soldat nordamericà del Vietnam. Sense l’ajuda dels Estats Unitats el règim del sud va resistir encara un parell d’anys mes, fins a la caiguda de Saigon el 30 d’abril de 1975. El país havia estat en guerra pràcticament contínua des de la invasió japonesa de 1941, i tornaria a estar-ho l’any 1979 quan les tropes de la República Popular Xina van envair el nord del país en resposta a la intervenció vietnamita a la veïna Cambodja, aleshores en mans dels Khmers rojos de Pol Pot.
Però no és de la guerra, i d’una de les derrotes del’imperialisme més transcendentals i icòniques del segle XX, del què volia parlar, sinó d’un qüestióparal·lela sobre la qual l’esquerra, i concretament la d’arrel marxista, ha passatmassa de puntetes. Amb la reunificació del país, el Partit Comunista del Vietnam(PCV) va estendre el model socialista del Nord a tot el país, posant tot el sistema productiu sota control directa de l’estat, reduint dràsticament el marge per a l’activitat econòmica privada i limitant les seves relacions comercials exteriors al llunyà COMECON, comunitat formada bàsicament per la URSS i els països socialistes europeus. Al cap de deu anys, però, els resultats no són els esperats. El PIB es manté entre els més baixos d’Àsia i del món, la industrialització i la modernització del país avança de forma extremadament lenta i cada cop més vietnamites voten amb els peus (amb barca, de fet) i abandonen el país. L’any 1986, abans fins i tot de la Perestroika i la Caiguda del mur de Berlin, el PCV impulsa el ĐổiMới (renovació) destinat a engegar “una economia socialista orientada al mercat”. Es permeten les petites i mitjanes empreses privades, s’admet i incentivala inversió capitalista estrangera i s’obra el país al turisme amb l’objectiu aconseguir divises. La transformació és extraordinàriament ràpida i en trenta anys el Vietnam ha passat d’una economia agrària, manual i pràcticament de subsistència a convertir-se, per la via de creixement accelerat que abans havien experimentat el Japó o Corea del Sud, en un dels motors econòmics del sud-est asiàtic.
Curiosament, el model vietnamita s’assembla molt al del seu veí i enemic etern, la Xina. Amb una barreja de iconografia comunista i eufòria consumista, amb falç i martells compartint façana amb les marques més emblemàtiques del capitalisme, amb control estatal i lliure mercat, amb creixements anuals de dos dígits i augment de la desigualtat i els contrastos socials i amb retòrica socialista i dures condicions de treball. Tot plegat amanit amb elevades dosis de nacionalisme.
No pretenc (tampoc en sabria) fer una anàlisi exhaustiu del model econòmic vietnamita. El que em resulta xocant i decebedorés que quan un dels països referents de la lluita contra l’imperialisme capitalista abandona el socialisme al cap de quatre dies de la victòria revolucionàri, l’esquerra mundial (catalana inclosa) no s’atura ni un moment a intentar entendre’n les causes o a interpretar-ne el missatge. Soc dels que pensen que al capitalisme no se’l derrota –o supera- amb anticapitalisme indefinit i ben intencionats i no plantejant alternatives creïbles; i que aquestes alternatives només poden ser alguna mena de socialisme. I per això calen propostes socialistes perseverants i decidides però flexibles i honestes, que no tirin pilotes fora quan els parlin de les experiències del segle XX, sinó que les estudiïn a fons per prendre’n nota i extreure’n lliçons útils. Sense això, sense anàlisi crítica, propositiva i basada en les experiències acumulades, l’anticapitalisme és només moralisme inofensiu i autoindulgent.
