Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’Euro-absentisme és un error
13/03/2023 Adam Majó

L’esquerra europea, i sobretot la més identificada amb els comunismes, sempre ha tingut una relació difícil amb la construcció política d’Europa iniciada després de la segona guerra mundial, en plena guerra freda. Un dels moments més baixos d’aquesta vinculació és relativament recent, entre 2010 i 2015, coincidint amb la cruel resposta de la UE a dues crisis de conseqüències devastadores, la del deute i la de les persones refugiades.

Una dècada més tard, però, han passat prou coses com perquè aquesta percepció canviï de forma significativa. El BCE i la Comissió europea han fet tot el què l’esquerra anti-europea afirmava que era impossible que fes: han comprat enormes quantitats de deute públic dels estats, han  suspès les normes fiscals de l’austeritat, han injectat de forma massiva i continuada  líquid a l’economia i han engegat un programa de crèdits i subvencions  per modernitzar el model productiu d’indiscutible inspiració keynessiana. Per altra banda, el rebuig de bona part dels estats (l’espanyol de forma destacada) a acollir els refugiats i refugiades que va proposar la Comissió l’any 2015 i el gir (encara més) anti-immigració del Regne Unit després del brexit han demostrat que la insolidaritat i la xenofòbia són un problema i una xacra d’Europa i d’occident més que una conseqüència de l’existència de la UE.

Paral·lelament, els darrers esdeveniments ocorreguts a Europa i al món (la pandèmia, les conseqüències evidents de l’escalfament global, l’encariment dels combustibles, els límits de la globalització,  la guerra a Ucraïna, l’avenç de la digitalització i la Intel·ligència artificial...) han fet evident per qui encara no se n’havia adonat que els estats nació clàssics són instruments clarament insuficients per afrontar reptes com aquests, que calen estructures potents supra-nacionals i que la UE és, ara per ara, la menys dolenta i la més factible d’aquestes estructures. Tan és així que una part d’aquesta esquerra europea està superant l’escepticisme  de fa uns anys per abraçar de nou un europeisme crític però propositiu, disposats a superar el paper d’espectador rondinaire i passar a disputar a la dreta i als sectors més irrecuperables de la socialdemocràcia el lideratge del procés polític europeu. Significatiu i interessant, en aquest sentit, l’article de la Yolanda Diaz titulat Transformar a Europa para proteger a la gente.

Tanmateix, avançar en aquesta integració política, dotar de més capacitat i agilitat de decisió –de més poder- a les institucions europees requerirà nous tractats i modificacions importants en l’arquitectura institucional de la UE que permetin dotar de molta més legitimitat democràtica al govern europeu. I aquests canvis poden anar en la direcció de mantenir als actuals estats com a les peces fonamentals sobre les quals s’aguanta tota l’estructura o, al contrari, poden reforçar el paper del parlament, votat directament per la gent, i les regions, molt més equilibrades entre elles que els estats i molt més representatives de la complexitat i alhora coherència europea. Si deixem la iniciativa en mans de la Yolanda i la resta d’esquerres de base estatal, els canvis en la concepció i organització de la unió europea seran, molt probablement, insuficients. Si, en canvi, les esquerres de base regional (amb consciència nacional o no) s’hi impliquen, s’organitzen i cerquen aliats en l’europeisme desacomplexat, potser aconseguirem fer virar, ni que sigui una mica, el transatlàntic.

Per cert, aquesta voluntat d’avançar cap a una UE menys més democràtica i coherent amb la realitat regional d’Europa no és en absolut incompatible amb seguir reclamant un estat, ni que sigui pel mentrestant. Al revés, el discurs europeista i superador del paradigma de l’estat nació, legitima i eixample el projecte independentista, tant a dins, com a fora.

Valora
Rànquings
  1. L'empresari gironí Josep Campmajó s'exilia arran del cas Tsunami
  2. Agustí Barrera: "...el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari"
  3. Sant Jordi era guerrer...
  4. Acte antirepressiu de la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines (CACG)
  5. “Catalunya serà, CRISTIANA O NO, serà!”
  6. La “proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa”, del PP i VOX, empeny cap a la irlandització del valencià
  7. La CUP–Defensem la Terra presenta la llista per les eleccions del 12 de maig per la demarcació de Girona, afirmant que surten a guanyar
  8. «Saps què? Que llegint aquest tros de diari...»
  9. Els candidats de la CUP a comarques gironines proposen una transformació ferroviària de la mobilitat a la demarcació de Girona
  10. La República laica contra les ideologies de la desigualtat i el fanatisme embrutidor
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid