Els concerts del Gener del 76 no han tornat als escenaris per ser recordats, sinó per ser interrogats. L’espectacle Llach – Gener 76, amb què el Barnasants dona el tret de sortida a la seva 26a edició, no mira enrere amb nostàlgia, sinó que utilitza el passat com a mirall incòmode del present. Si aquell gener de 1976 el país sortia d’una dictadura i encara no sabia cap a on aniria la transició, cinquanta anys després la pregunta ja no és com deixar enrere el franquisme, sinó com resistir unes democràcies buidades, pervertides i incapaces de garantir drets bàsics.
La clau de lectura la va formular el nou director del festival, Marçal Girbau, en el discurs de benvinguda al Palau de la Música: “Això no és un acte de nostàlgia”, va advertir, tot afegint que “és trist que aquestes cançons continuïn sent vigents”. No era una frase retòrica, sinó una constatació política que travessa tot l’espectacle. Les cançons de Lluís Llach no han envellit perquè els conflictes que les van fer necessàries tampoc no s’han resolt.
Entre 1976 i 2026 hi ha mig segle de distància, però la sensació de bloqueig persisteix. Llach mateix ho va expressar amb lucidesa en un parlament que va marcar la vetllada: “Les Rodalies són les Rodalies, les escoles són les escoles, la medicina està com està, l’habitatge està com està, la llengua està com està”. El balanç no era melancòlic, sinó sever. D’aquí en va extreure una màxima que va ressonar com un fil vermell al llarg del concert: “Només serem si lluitem per poder ser”. I va anar més enllà: si abans la persecució venia de les dictadures, avui pren la forma de democràcies “pervertides i molt pobres”, que reprodueixen velles pràctiques de control. Davant d’això, Llach va insistir reiteradament —almenys tres vegades— en una mateixa idea: alçar-nos.
Aquest marc polític dona sentit a una proposta artística sòlida i gens complaent. Dirigida musicalment per Manel Camp, pianista present ja als concerts del 1976, la banda —amb Borja Penalba, Jordi Gas, Anna Bosch, Sofia Itriago i Lluís Ribalta, i amb la participació puntual de Santi Arisa— construeix un so ric i orgànic que evita la reproducció mimètica. Gemma Humet i Joan Reig assumeixen les veus principals des de registres complementaris: ella, des de la contenció i la fragilitat; ell, des de la contundència i l’arrel popular. El diàleg entre tots dos reforça la idea que aquestes cançons no pertanyen al passat, sinó que continuen buscant cos en veus noves.
El concert va començar amb els crits d'“Amnistia, llibertat” que ressonaven fa cinquanta anys al Palau d’Esports de Barcelona, i va continuar durant tota la vetllada amb crits d’Independència en un Palau de la Música ple a vessar en complicitat amb músics, cantants i la coral. El repertori va ser el mateix que Llach havia interpretat aquell gener de 1976, però el context havia canviat: els crits del passat han estat substituïts pels de “Visca Catalunya lliure” i “independència”, com a expressió d’un conflicte que persisteix amb noves formes.
Un dels moments culminants de la nit va ser la magnífica interpretació d’Ítaca, amb les veus de Gemma Humet i Joan Reig reforçades per la Coral Escriny de Santpedor, que va convertir el Palau en un espai coral i compartit, fidel a l’esperit col·lectiu de la cançó. Llach no es va limitar a intervenir conjuntament amb Humet i Reig en algunes peces de la segona part, sinó que també va cantar a duo Si arribeu amb Fredrik Strand, exconcursant d’Eufòria i guanyador de l’últim Premi Miquel Martí i Pol, en un gest de diàleg intergeneracional carregat de simbolisme.
El concert es va cloure amb una nova interpretació de L’estaca, amb tots els participants de l’acte —músics, cantants i la Coral Escriny de Santpedor— damunt l’escenari, en una imatge final que sintetitzava el sentit profund de la proposta. El públic va marxar del Palau de la Música cantant Els Segadors, com no podia ser d’una altra manera després de rememorar aquella alenada d’aire fresc que va recórrer els carrers de Barcelona i d’arreu del país l’hivern de fa cinquanta anys.
El Gener del 76 va ser una esperança cap la ruptura. Cinquanta anys després, la seva revisió no ofereix certeses, però sí una advertència clara: sense lluita no hi ha futur. I, com va recordar Llach, potser ja fa massa temps que sabem què cal fer: Alçar-nos, ja que estem parlant de la supervivència del nostre projecte de país, com va remarcar Lluís Llach.
