Vivim en un país de vergonyes. Els actes de dignitat, nombrosíssim, resten sepultats pel contínuum d’actes i xarxes vergonyants, i pel desencís que provoquen. En el cas Laura Borràs, hi simpatitzis o no, ens hem retratat com a poble. Si més no, com a moviment. Ja es va fer abans amb Jordi Turull, i fins amb en Quim Torra. Deixar-los tirats, mirar cap a una altra banda, posar-hi objeccions i matisos... Ni un paper a terra ni un gest de dignitat. Ben aferrats a l’escó. (Una actitud que podem fer extensible, fins i tot, a personatges estridents i més propers a la Laura Borràs. Que tampoc no van estripar res.)
Els miserables tresorers-administradors van negar-los el suport fins a tres cops abans que cantés el gall; no els coneixien, no era una qüestió política o patriòtica, no era repressió, mil excuses per parapetar-se en la inacció i no fer front a l’enemic real.
Un temps de vergonya i de covardies, en què paladins i palatines de la modernitat han decidit tots sols que havíem d’abandonar la cultura de la solidaritat i de la resposta antirepressiva que ens ha precedit. Pels seus actes els coneixereu.
Però com diu la cita de Corneille, “El vergonyós és el crim, no el cadafal”, que és la qüestió que pretén fer veure aquest escrit. No van ser vergonyoses les condemnes de Borràs, ni de Torra, ni de Turull... perquè tots sabem que van ser una represàlia política. El vergonyós és no haver estat a l'altura i no haver-se plantat en defensa dels represaliats independentistes. O jugàvem tots o s’estripava la baralla, o l’equivalent tan recurrent “Si ens toquen una, en toquen a totes!”
Ara, davant l’anunci de l’amnistia, es planteja un dilema curiós: no inclouran la Borràs perquè correspon a un cas de contractes fraccionats... bla, bla, bla, però sí que beneficiarà els acusats de les peces separades del Cas Vólkhov (detencions del 2020 en la persecució del Tsunami Democràtic). És a dir, les acusacions sobre Xavier Vendrell (ERC) i la seva adjunta Marta Molina, ara mà dreta d’Anna Simó a Educació, per requalificacions urbanístiques i prevaricació (Villa Bugatti i la Fundació El Brot, que havia de construir una altra escola privada en aquesta finca... gràcies als contactes amb el Departament d’Educació). Unes presumptes activitats molt vergonyoses i ni de lluny relacionades amb la lluita independentista, que donarien per a uns quants articles més.
Per coherència, per dignitat: o juguem tots o estripem la baralla.
