La Llei Boyer del PSOE: especulació financera per a la supervivència del projecte d’Espanya

Poc s’ha parlat dels orígens de l’especulació urbanística als Països Catalans, que podem dir que va arrencar especialment a Barcelona i vinculada a un canvi de paradigma, el pas  de l’economia productiva a l’economia especulativa. Un canvi empès per l’adhesió de l’Estat espanyol al Mercat Comú europeu, l’antecedent de la UE. Després vingué l’euro.

L’adhesió de l’Estat espanyol la CEE el 1986 va implicar canvis importants en l’economia productiva als Països Catalans: restriccions de les produccions agrícoles i ramaderes, desmantellament de la siderúrgia (Sagunt com a exemple), i en conjunt de la indústria existent, especialment la tèxtil, castigada pels tractats de liberalització del comerç, accentuades per l’Acta Única Europea.

Amb una economia productiva empetitida i les conseqüències socials que implicaven (atur, desestructuració social, conflicte creixent), en aquest context de govern espanyol del PSOE alguns caps pensants van tenir la perspicàcia de convertir les calamitoses derivacions de l’entrada al Mercat Comú en una “oportunitat”: el pas a l’economia especulativa. Però com calia fer-ho?

La pedra filosofal fou la Llei Boyer. Abocar els llogaters a la hipoteca bancària, disparar les finances per tapar el forat de l’escanyada economia productiva existent anys abans. El Decret Boyer de 1985 del govern del PSOE va suprimir la legislació existent des dels anys 20 del segle XX i els lloguers indefinits, anomenats posteriorment de “renda antiga”, que protegia les famílies i que augmentaven de preu només segons el nivell de vida. Amb l’eliminació per decret de la pròrroga dels arrendaments urbans, més proteccionista fins i tot durant el franquisme, l’increment desorbitat dels preus dels lloguers va abocar la població a la hipoteca, motivada per un mecanisme psicològic de protecció i, és clar, de “mercat.”  Aquesta fou la jugada: una inclinació, coacció o imposició forçosa de/a la hipoteca, motor de l’economia financera especulativa, que quasi prescindeix de la força de treball, no compta amb capital social i que té l’epicentre directiu a Madrid.

El Decret Boyer fou una operació d’Estat que el projecte d’Espanya –ergo, el projecte del PSOE– necessitava per a la  seva supervivència, és clar. I coincidí amb altres operacions accessòries a la reconversió i implantació de l’especulació financera: l’especulació urbanística motivada pels JJOO del 1992, ja present amb la nominació de Barcelona com a ciutat olímpica el 1986,

A la Barcelona d’aquells anys tothom recorda com es disparaven els preus dels lloguers i la gent marxava a viure, de lloguer o hipotecats, cada cop més lluny, fins traspassant la corona metropolitana. L’èxode de Barcelonins s’inicià aleshores, fins a convertir els nadius en estranys a la seva pròpia ciutat. La massificació turística esclatà molts anys després i gradualment.

Després esclatà la bombolla i la crisi immobiliària, el 2008. La cosa no podia acabar d’una altra manera.  La llavor del verí ja s’havia sembrat molts anys abans. La bombolla de l’especulació financera hipotecària i de la construcció s’havia iniciat, justament, l’any del Decret Boyer, el Sr. ministre del PSOE que va arruïnar la vida a milions de persones i de famílies.