Transparència, connivència, indiferència...

La gestió de la transparència, tan reivindicada des dels moviments populars, crítics, dissidents, ha perdut pistonada misteriosament. On han anat a raure les reivindicacions de la transparència en la denúncia contra la corrupció, el suborn o l’endollisme?

El mutisme dels mitjans de comunicació (i dels mitjans crítics!) és insòlit i sorprenent en aquests moments de formació del govern autònom policromat i frankenstein, en què abunden les llànties de la sospita o les evidències que farien desaconsellables segons quin fitxatges. La informació corre com una brama, però una espessa cortina camufla un llarg llistat de casos lletjos de quadres polítics, sindicals o d’entitats satèl·lits que fins fa quatre dies s’agitaven al precipici de l’infortuni.

L’altra pregunta és per què la direcció d’ERC ha decidit rehabilitar i “ascendir” persones –militants o noucaptats– amb una trajectòria frenada per les imputacions. Unes recol·locacions desconcertants, perquè ni tan sols es tracta de quadres de la direcció ni del pinyol del partit. I això passa en altres partits i organitzacions, és clar.

Més preocupant és la connivència amb tot això. El silenci encobridor, perquè treure a la llum pública uns fets desagradables provocaria uns canvis inoportuns en els equilibris i simetries de les aliances, i de les transaccions.

I rere d’això, la indiferència. La gent que evita el conflicte. I que manté per omissió l’estructura d’un poder pútrid. La militància coneix els casos flagrants de cartes que no lliguen, però és covarda i esquiva la disputa, i renuncia a la lluita per la regeneració dels projectes. Un poder que té com a única solidesa l’entramat de favors i la pròpia supervivència.

Un projecte que no faci bandera de la transparència, de l’honestedat, que alimenti la connivència amb els abusos o corrupteles, que fomenti la indiferència i la covardia, ha perdut del tot la carta de navegar. I no compta amb una direcció per anar enlloc.