Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Espanya també tortura periodistes
14/07/2022 Joana Gorina
Joana Gorina Joana Gorina

Ara la xarxa en va plena, de les misèries retransmeses i transmeses per Antonio García Ferreras sobre Podemos, el moviment abertzale i els CDR. Però els excrements mediàtics fa dècades que s’escampen des dels dispositius propagandístics del règim monàrquico-parlamentari espanyol. I si fem una mica de memòria i consultem les hemeroteques, observarem que aquestes misèries es van fer servir especialment contra l’independentisme. Ens sorprendríem de quins personatges van participar en aquest joc. I tal com el règim utilitza la informació, els mèdia, per perseguir la dissidència, l’independentisme català o basc, també s’ha valgut de tortura i la repressió per anorrear aquesta dissidència, periodistes inclosos.

Cada 3 de maig la premsa escrita i els noticiaris de les televisions i ràdios recorden el “Dia Mundial de la Llibertat de premsa” instituït per l’ONU. I ens parlen de països recòndits, de Cuba, de Corea del Nord, de Mèxic, de l’Iran (poc del Marroc, perquè com més llunyà millor)... Però no o molt poc de les vulneracions de la llibertat de premsa a l’Estat espanyol, a la UE, i molt menys dels greus casos d’atemptats directes a periodistes en forma de detencions, agressions, amenaces o tortura.

El cas més escandalós de tancament d’un mitjà i de tortura d’un periodista potser fou el de Martxelo Otamentdi, detingut i tortura el 2003 en una operació contra el moviment independentista basc. Però els Països Catalans també tenen una llarga història negra de crims contra la llibertat de premsa, concretament de vulneracions de drets humans que també van afectar periodistes. I la llista és llarga.

Passats els anys, i ja mort, s’ha començat a parlar de la repressió, persecució i terrorisme d’estat exercit contra Xavier Vinader. I de la repressió més flagrant en els anys del Procés, repressió notòria i barroera contra en Jordi Borràs i tants altres fotoperiodistes que cobrien mobilitzacions. Però el cas de la tortura a periodistes sota custòdia de cossos policials ha estat un assumpte molt silenciat,  que podia crear moltes incomoditats. Com a exemple, les tortures patides a la comissaria de Via Laietana per Carles Benítez, periodista del Diario de Barcelona, detingut juntament amb molts altres independentistes en una ràtzia el 1982.

Més cap aquí, agents de la Guàrdia Civil van tortura 5 periodistes catalans l’estiu de 1992 durant l’anomenada Operació Garzón: Marcel Dalmau (fotògrafa i dibuixant a diversos mitjans), amb una altra periodista; Oriol Malló (El Temps), Josep Poveda (revista de Badalona), Eduard López (El Punt), Carles Bonaventura (Diari de Girona)... i és clar, molts altres independentistes que no eren periodistes.

En aquella operació, que fou repressiva però també mediàtica, també es va entrar a cop de pistola a la redacció d’El Temps, es va censurar periodistes de TV3 i van tancar un programa de ràdio, L’Orquestra... I fou aleshores que, com a reacció, va aparèixer una “Nota de protesta per la violació de la redacció d'El Temps i la detenció de tres periodistes d'El Temps, El Punt i Diari de Girona”, publicada entre altres al diari El Punt, amb aquest text:

“Els sotasignats, professionals de la informació, volem manifestar la nostra més ferma protesta per la violació de la redacció del setmanari El Temps, feta dilluns, dia 6 de juliol per membres de la Guàrdia Civil.

Aquests van entrar en la redacció sense mostrar autorització judicial i van practicar un intens registre alhora que demanaven la identificació dels treballadors.

Considerem que aquesta acció entra en contradicció clara amb la doctrina del Tribunal Suprem i del Constitucional pel que fa a la inviolabilitat dels domicilis.

Al mateix temps volem manifestar la nostra preocupació per la detenció de Carles Bonaventura (cap de correcció del Diari de Girona), Oriol Malló (redactor d'El Temps) i Eduard López (redactor d'El Punt).”

Aquella nota-manifest és un document per a la història, perquè ens recorda quins periodistes, per corporativisme o per dignitat democràtica, van estar a l’alçada en la defensa dels drets i les llibertats en un clima molt dur de repressió i de pensament únic. Hi ha moltes absències dignes de destacar i adhesions de compromís dignes d’emmarcar. Però fixeu-vos, la nota, que amb tota certesa volia tenir el màxim consens possible, no denunciava els greus casos de tortura que van patir els periodistes –denúncies que aleshores ja eren públiques-, sinó la “preocupació per les detencions.” Perquè la denúncia de la tortura era un tabú que topava amb molts murs. Abans i ara.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid