Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La sororitat no és un aquelarre
06/02/2022 Joana Gorina
Joana Gorina Joana Gorina

El TERMCAT defineix el terme sororitat com el lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc., és a dir, a una fraternitat entre dones. Està format a partir del mot llatí sŏrŏr, ōris ‘germana’ i el sufix –itat amb el sentit de ‘qualitat de’. En les altres llengües es documenten formes paral·leles: sororidad en castellà, sororité en francès, sororità en italià i sisterhood en anglès (l’únic cas que no està format a partir del mot llatí).

Si consultem la Viquipèdia en castellà (a la RAE el terme sororidad no va ser reconegut fins al 2018) llegim que Miguel de Unamuno ja va encunyar aquest terme, referint-se a la tragèdia de Sòfocles sobre Antígona, la filla d'Èdip i la seva mare, Yocasta, i plantejava la necessitat de fer servir un terme equivalent a la paraula fraternal (derivat del llatí frater, germà) però relacionat amb les germanes:

[..] ¿Fraternal? No: habría que inventar otra palabra que no hay en castellano. Fraternal y fraternidad vienen de frater, hermano, y Antígona era soror, hermana. Y convendría acaso hablar de sororidad y de sororal, de hermandad femenina.

No és fins als anys seixanta i endavant que amb la revolució sexual i la segona onada feminista es va començar a emprar els termes sisterhood o sorority per definir la sororitat i per descriure el suport mutu i comprensió entre les dones. Més endavant l’antropòloga mexicana i reconeguda feminista Marcela Lagarde va difondre i teoritzar  àmpliament sobre el terme.

Però quina implantació i pràctica real té la sororitat a la nostra societat i entre els col·lectius més polititzats?

Molt sovint sembla que es tracti d’un terme intel·lectualitzat per a unes quantes, per a unes poques escollides entre sectors socioculturals ben situats. Però el cert és que la sororitat ja existia entre les nostres àvies i besàvies que, en situacions adverses i de l’opressió patriarcal compartien suport emocional, solidaritat, confidències i complicitats des d’un sentit d’igualtat i des d’una gran humanitat.

Sororitat és la solidaritat amb la companya de feina que rep una reprovació o una amenaça laboral d’un superior o d’un igual. O la defensa de les germanes davant l’encobriment o omissió d’una acte discriminatori, d’un agressió masclista, de l’assetjament silenciós. Sororitat és el suport a la dona que pateix maltractaments o inquietuds en l’àmbit de la seva parella. També el suport entre germanes en els moments d’inseguretat, solitud o desànim produïts pel mon patriarcal. Sororitat pot ser l’escalf de la mare i de l’àvia o de l’amiga. Solidaritat, sentit de justícia, escalf, intercanvi d’experiències i d’anàlisi, complicitat i confiança entre dones que se senten germanes i que comparteixen uns mateixos interessos davant la discriminació, la violència o el poder que els barra el pas.

Però la sororitat no és, en qualsevol cas, un aquelarre, tal i com he sentit a dir despectivament per desacreditar totes aquestes mostres de suport, complicitat i intercanvi de vivències entre dones.

Sabem que el terme “aquelarre” ha adquirit una connotació negativa, equivalent a una teràpia catàrtica i obscurantista d’una secta. No és casual que molts mitjans sensacionalistes recorrin a aquest terme per referir-se a actes independentistes, per exemple. Per això em sobta que, des fa uns anys, també hi hagi feministes -especialment a l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina- que hagin conjugat el dos termes: aquelarre i sororitat. En alguns casos aquesta associació es porta fins a la banalitat, com en el cas de la cantant xilena Cami Gallardo, que el 2020 afirmava que: "Hay mucha sororidad entre las cantantes, somos un aquelarre."

Parlar d’aquelarre és una qüestió de plena actualitat: pel "Bruixes, la gran mentida" a TV3 i la sèrie de ficció podcast "L'última bruixa" a Catalunya Ràdio. D’acord, cal reivindicar les bruixes perseguides i el seu paper emancipador. Però sense oblidar que l’aquelarre (terme d’origen basc) eren reunions i rituals de bruixes –i bruixots- amb “reminiscències de ritus pagans que se celebraven clandestinament per les prohibicions de les religions llavors imperants.” Poc a veure amb la sororitat.

No es tracta de subvertir el llenguatge, ni d’utilitzar-lo com una arma llancívola carregada de masclisme, sinó de subvertir la realitat. Tal com diria la Carme Junyent.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid