No conec prou l’assumpte, però l’aparició d’Horitzó Socialista com a escissió, evolució, trencament o heretgia sorgida d’Arran-Endavant és un fenomen a tenir molt en compte. Perquè aquest moviment sociopolític i els seus mites no havien viscut cap bifurcació política, cap separació col·lectiva argumentada des de posicionaments polítics en tres dècades. No entraré a valorar si uns i altres tenen o no raó, o si uns han abandonat els dogmes o altres no els interpreten correctament.
El més destacat d’aquest trencament o evolució és el fet que es produeix per primer cop en 22 o 27 anys d’història de l’independentisme d’esquerres juvenil, un moviment que ha crescut en el balanceig i oscil·lació de l’hegemonia independentista d’ERC des de principis dels anys noranta. La resta de militància i simpatitzants que ha arrossegat aquest moviment en tots aquests anys no s’ha acumulat, és clar, sinó que ha anat quedant disseminada i desorientada en altres àmbits, no vinculats a la militància.
La diferència és que l’independentisme català històric havia patit escissions o evolucions que es repetien en cicles de pocs anys, fos brotant del gran arbre genealògic o de les branques. I això ha estat un retret emprat per les joveníssimes generacions com fal·làcia ad populum. Però també gràcies a aquelles escissions i sigles l’independentisme català va abraçar una major extensió social i va superar les nombroses contradiccions, temptacions autonomistes i paranys de la Reforma política. Ja coneixem la tirallonga de sigles d’aquest arbre genealògic: escissions, eleccions, dissolucions, fusions, plataformes, claudicacions...
Lenin, tan citat pels que invoquen la unitat organitzativa fèrria i inqüestionable, i com és sabut, tenia una opinió favorable sobre les escissions al si dels partits socialistes. Que ajudaven a la clarificació, a avançar. Si no fos així, és clar, el llast del menxevics hagués impedit el desenvolupament de la revolució russa.
Que no s’hagi viscut cap escissió en l’independentisme d’esquerres en uns 25 anys, i que només haguem conegut dissolucions o metamorfosis, deu tenir una explicació. Uns motius que tenen molt a veure amb les dinàmiques d’identitat i dependència emocional amb el grup, amb circunstàncies de xantatge emocional, amb l’oci alternatiu i els llocs comuns de socialització. Per aquesta raó, en aquestes tres darreres dècades no s’han viscut escissions sinó fugides individuals, distanciaments discrets o directament purgues amb motivacions personals.
Si les organitzacions de l’esquerra radical de fa més anys, aquells petits partits ideologitzats al màxim que absorbien la vida privada del militant, eren considerades o titllades popularment de “sectes”, convé aclarir que com a mínim debatien i reflexionaven sobre la línia i acció polítiques i els dogmes. Per això es produïen escissions. Més cap aquí, l’absència de debat, de participació activa o de crítica, han afavorit una constel·lació militant mesella i apàtica, incapaç d’actuar i reflexionar. Les estructures organitzatives s’enforteixen aparentment, o temporalment, però el teixit militant i humà es desgrana, es corromp.
Sense crítica, sense reflexió, ni participació ni acció. Perquè tot ve manat des de l’ortodòxia de Roma. Una manera de fer predominant en l’acció política actual. Arranar qualsevol discrepància ha estat la solució per mantenir estructures que retroalimenten projectes de poc arrelament. Un camí erroni i un error que arrosseguen totes i cadascuna de les organitzacions que segueixen aquest patró.
És clar que cal un nou horitzó, un nou paradigma d’exercici de la participació i la democràcia, del repartiment real del poder, de les decisions. En això estàvem l’1 d’Octubre de 2017.
