La Franja de Ponent, 18 d’abril de 2022
Deia Plató que la música és un art educatiu per excel·lència, que s’insereix a l’ànima i la forma en la virtut. Els qui no hem tingut una educació musical acadèmica i reglada, l’hem fet nostra des de la perifèria. Compràvem cintes de casset de grups desconeguts per al gran públic i escoltàvem bandes més populars, foranies i nostrades. Des de la plaça de Bous de València fins als concerts de Celrà, hem escoltat campanades a la mort d’acció directa. Som fills d’una generació transversal de persones que havien associat la música al missatge i el missatge a la música.
Aquesta terra de sang, la de les bullangues, la dels motins i avalots, ens ha ofert nombrosos grups que han anat obrint pas com una guerrilla de la comunicació. Aquesta terra dibuixa un país on la pluja no sap ploure, un territori en què ens hem preguntat que volen aquesta gent que truquen de matinada. Sabem que qualsevol nit pot sortir el sol i que no només de rumba pot viure l’home. Hem ballat amb les cançons de ritme caribeny de l’amic Iñigo, hem cantat el rock de la línia del front i hem demanat que a les coses se les anomeni pel seu nom.
Potser és nostàlgia. Però voldria que fos un petit testimoni d’alegria. L’alegria d’haver pogut viure uns temps de música, de context social, polític i de vida, en què la música ha estat pal de paller d’un missatge de resistència, de percepció d’un nosaltres, d’una construcció d’espais amb vocació de llibertat.
Els aparells tecnològics basats en els anuncis publicitaris, televisió i ràdio, sempre han jugat un paper cabdal com a silenciadors de dissidències. La música ha esdevingut promoció d’un model de societat, un festival d’attrezzo i buidor, en què impera l’eufòria de l’estètica. Una comunió mística en la qual s’intoxiquen les ànimes amb comportaments teatralitzats sense fons. Recordo que a la ràdio s’escoltava aquella “emissora dels Països Catalans”, que deia el seu eslògan. L’estil majoritari de música punxada era més aviat repetitiu i en llengua anglesa. Si la sintonitzeu ara i escolteu el pa que s’hi dona, farà fins i tot bons aquells ritmes de màquina industrial pretèrits.
Tant de bo, em despertés al bell mig d’un concert estrident, ple de banderes onejant, amb aquella sensació d’estar a una classe de filosofia política en la qual, entre acord i acord, es va forjant la història d’un futur per construir. Quina alegria si les crestes, els caps rapats i les cabelleres s’apleguessin al voltant del foc i els tambors de guerra. Necessitem una ràfega de guitarra directa a la cara que ens desperti d’aquest malson musical. Aquesta lenta agonia convertida en música sense missatge social, sense criteri polític, sense reivindicació ni poesia de combat. Aquesta cançó de bressol del poder, que ens adorm en una letargia de productes estètics prefabricats, colonització lingüística i manca d’elegància en el ball.
Perquè vam volar pel món, perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Perquè tot i haver cremat les nostres naus encara som la fúria.
Música i missatge. Poesia i resistència.
