S’aixeca el teló i a les files d’un partit, un portaveu diu blanc i un altre diu negre. Les disfresses d’esquerra desmantellen el sistema de benestar dementre que les autodenominades dretes surten al carrer al crit de llibertat. Cauen els valors i es desplomen les ideologies. Qui envaeix un territori diu que allibera les persones. Qui parla de les seves víctimes té les mans tacades de sang. Un infiltra aquí. L’altre maquilla allà. La resta ballem en el torniol del caos.
La digitalització de la vida provoca noves formes d’interacció i també noves formes d’aïllament. La globalització ho despersonalitza tot, es dilueixen les identitats en una mal creguda positiva indistinció cultural. Els reaccionaris prenen els carrers sota la seva nova revolta bonehead. La propaganda i el consum ens encaminen i ja no som capaços de distingir la publicitat del somni d’un perfum, de la ferum real fruit d’una guerra.
Caminem perduts en una xarxa d’impostos que no sabem ni anomenar. La corrupció impregna les pupil·les dels televidents i tot es normalitza. Desconeixem el llenguatge del metge. No podem comprendre que diu l’economista i necessitem traductors per entendre que hi ha escrit a la sentència, quina pena ens imposen i a quina compilació es regula. Les lleis es regiren en funció de la lectura del qui les aplica i, els qui han estudiat el dret, queden perplexes.
La multinacional imposa l’ordre del desordre i difumina fronteres, conquereix estats i destrueix economies. Neix el deute que lliga generacions de persones a un abstracte que se’ns escapa i no podem assenyalar. Se’ns escapa com la vida que habita sota el núvol de les notícies falses. La vida es privatitza i la roda necessita mà d’obra barata refugiada que pugui ser explotada. Welcome refugees esdevé un crit buit en el descontrol i la llunyania; precarietat, explotació i fam no presagien una digna benvinguda.
No es percep la pèrdua de llibertat ni la incapacitat per autodeterminar el futur. Tot és massa gran i queda massa lluny. Els ciutadans dormen passius i els moviments socials, abans guerrers, fan la fotosíntesi palplantats. La majoria de drets constitucionalment garantits són lletra morta a predicar a les càtedres. Mor la crítica, però sobretot, mor la seva pràctica. Hedonisme i amor pel buit s’apoderen de la xarxa i de les relacions. La tecnologia es ven com un mite de salvació, tanmateix, al científic se li nega la veu. Parla el polític al servei dels interessos del caos, de la xarxa de descontrol.
Als problemes de tarannà familiar s’hi suma la potenciació dels conflictes a nivells diversos. Regna l’individualisme i la destrucció de comunitats es converteix en rutina. Creix la neoliberalització dels cossos, la tinderització dels humans, la vida en un aparador.
Vet ací la qüestió del caos. En aquest desori sistèmic reposa l’estructura de la victòria dels tirans que dominen cadascuna de les esferes de la nostra vida. És el desgavell, desendreça els llaços d’unitat possibles per combatre la misèria cultural i la fam d’alliberament. Una enorme i incomprensible confusió temàtica que individualitza i aïlla, que extirpa amb la seva presència gegantina, qualsevol possibilitat d’organitzar la resistència.
Un caos controlat que ens desfocalitza.
