Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un govern Patufet en una autonomia Lil·liputenca
05/06/2022 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Tothom deu conèixer dos relats molt populars que juguen amb les proporcions :l’un és nascut a les terres catalanes i és el nostre conegut Patufet, tan menut, tan  menut que mentre fa un encàrrec per als seus pares es troba que  comença a ploure i s’aixopluga tot ell sota una fulla de col que serà engolirà pel bou. Ja dins de la panxa del bou haurà d’esperar que la bestiassa faci un pet per sortir de la mala situació mentre els seus pares , desesperats, van cridant Patufet, on ets? I el relat contesta: a la panxa del bou on no neva ni plou, quan el bou faci un pet, sortirà en Patufet. El nostre Patufet és l’exemple de la petitesa extrema, de la insignificança absoluta tot i que desperta simpaties i compassió. L’altra relat neix a Irlanda de la ment del satiric Jonathan Swift que situa el seu protagonista Gulliver successivament al país dels Gegants i al país de Lil·liput: Gulliver es creu un gegant al país del microestat quan en realitat és una qüestió de proporcions, talment com en el nostre microestat d’autonomia els minipolítics es poden creure uns gegants i comportar-se ridículament agegantats pactant el que no poden ni gosen pactar ens els diversos camps de la minipolítica, mentre som sistemàticament enganyats, espoliats i vexats perquè segons els polítics centralistes som “unos cobardones” i no mereixem més que un perpetu 155.

Amdos relats em fan pensar en la situació del nostre minigovern reduït a la insignificança més absoluta amb uns polítics que es creuen uns gegants en el país de Lll·liput i son engolits. com el nostre Patufet, a la panxa del bou centralista on no neva ni plou ni passa res esperant un pet redemptor. 

Dins del món de la petitesa i la insignificança s’ha complert un any del govern patufet i per més que vulguin treure pit el balanç no pot ser més negatiu i decebedor: continuen l’engany i l’autoengany a compte de tripijocs lingüístics i jugades mestres que no duran enlloc ni tenen recorregut dins del context autonòmic: uns jocs olímpics de neu concebuts com a gran operació d’estat i de negoci de temporada entorn d’un estat i un rei que ho dominen tot, ho espien tot i ho acaparen tot; una monarquia corrumpuda fins a la medul·la tant amb el pare com amb el fill, i que el tal fill, no ho oblidem, és el cap suprem de tots els exèrcits de terra, mar i aire, de la  Guàrdia Civil, de les policies de tota mena, de tots els “ novios de la muerte” i serveis secrets i amic íntim de les monarquies marroquina i del golf on s’ha refugiat el pare borbó. Aquest monarca continua sent inimputable,i l’actual Borbó també, exempt de qualsevol responsabilitat i continua sent protegit pel règim del 78 sigui quin sigui el govern de torn que hi hagi a Madrid. Les simpaties de l’actual Borbó envers l’extrema dreta són prou conegudes, la seva relació amb Catalunya és de guerra oberta d’ençà que va venir a oferir les seves llàgrimes de compromís amb les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils i va ser rebutjat multitudinàriament; la cara de ràbia que va exhibir aleshores i uns dies després – el 3 d’0ctubre – no se’ns oblidarà mai ni a ell ni a nosaltres. És tracta d’una guerra declarada amb tots els components de malvolença i imposició a què estem acostumats. 

El fet és que d’aquest minigovern patufet que exerceix en el país de Lil·liput no en pot sortir res de bo i és un molt mal negoci per a tots els seus habitants siguin de la mena que siguin, tan si són independentistes de pedra picada com si són feixistes al cent per cent: tots paguem el tribut de ser de terra d’ocupació, de pagar molt més del que rebem, de ser sistemàticament espoliats i de ser súbdits de segona, no rebre ajuts i beques per estudiar més que en comptagotes, esperar anys i panys que es dignin a invertir en infraestructures que ens calen a tots i que ens penalitzen a tots si s’endarrereixen dècades com és el cas de tots els Països Catalans. Si una part substanciosa del govern patufet s’entesta en esperar solucions i enteses d’una fantasmagòrica taula de diàleg (perquè l’autèntica taula PSOE-PP si que funciona) mentre va reben bufetades a tort i a dret, realment és que es mereixen que els aixequin l’indult a uns quants i es quedin amb un pam de nas un cop més darrera els barrots. Entraria dins de la lògica de la manera de fer del govern espanyol més progressista de la història, que sistemàticament utilitza les altes i no tant altes judicatures per sumar-se a la injustícia  i l’arbitrarietat i saltar-se les sentències dels tribunals internacionals.

De tot l’entrellat constitucional espanyol no se’n pot aprofitar pràcticament res i el govern patufet ni tant sols s’ho proposa: de  res serveix tenir una llei del cinema que no s’aplica, ni una llei del comerç que tampoc no s’aplica, ni una immersió lingüística a les escoles convertida en una mala caricatura del que es va proposar fa anys i esbotzada amb una entrada brutal del poder judicial fent de pedagogs a les escoles... ni un requisit lingüístic que no respecte el nostres drets lingüístics a la sanitat, a les sales de justícia, als centres de l’administració, a molts ajuntaments, a tot el sector audiovisual en el que ens hi juguem els pròxims 20 anys...

Realment va posar el dit a la nafra el president Torre el dia que va exposar que el pitjor entrebanc per a la independència del nostre país és el govern autonòmic en la seva dimensió Lil·liput i en mans del govern Patufet, només preocupat de sostenir l’Espanya constitucional i ocasionar la menor molèstia possible. Que es podia desastabilitzar l’Espanya constitucional tan sols fent-se respectar i fer valer els vots al Parlament espanyol? Ni pensar-ho! Correm-hi tots a sostenir el govern més progressista de la història a canvi de trinxar la nostra escola, rebre repressió dia si i altre també, pagar, pagar i pagar a canvi d’espoli continuat , rebre odi i més odi de manera totalment calculada i arbitrària, no poder parlar la pròpia llengua a les instàncies internacionals, inclós el Parlament espanyol... Això és el que justifica que volguem deixar de ser espanyols el més ràpidament possible, i això és que el justifica el valor polític que té ara mateix el Consell per la República, una institució que no depèn de la Constitució Espanyola i que està compromesa a no oblidar l’1 d’0ctubre del 2017 ni l’efímera i no derogada declaració d’independència. Què hem de fer, doncs? Preparar-nos per tornar-hi i aprendre dels errors, lluny dels governs patufets i de les autonomies Lil·liputenques.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid